Jordi Badia Perea (Sabadell, 1963) és el cap de premsa de l’Ajuntament de Martorell. Prèviament va ser director de comunicació del Futbol Club Barcelona. Col·labora a El País, El Punt-Avui, Nació Digital i El club de la mitja nit (Catalunya Ràdio). Els seus darrers llibres són Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya (Pagès, 2011) i Maria Closa (Arola, 2013)

-Com sorgeix la idea del llibre?
Vaig tenir la idea de treballar aquesta figura perquè hi ha una manca de coneixement, de monografies sobre personatges del Barça i del país, cosa que també passa amb Gamper. Vaig parlar-ne amb el Mario Romeo, de la fundació Esport i Ciutadania, la que porta el lema de vida de Suñol i del seu diari, La Rambla, i de seguida s’hi van mostrar interessats. M’hi he estat un parell d’anys.

-Heu escrit tres biografies de presidents del Barça i ara la de Suñol
Això no és ben bé cert. Vaig fer una Crònica del nuñisme, sobre els 22 anys de presidència, però es crònica, no biografia. El Barça al descobert  tampoc no és una crònica del laportisme, sinó que tracta de la meva experiència dins del club com a director de comunicació, en allò que jo entenia que podia explicar i que no afectava el compromís de confidencialitat. I ara la biografia és d’algú que és més que un president i que és molt desconegut. Suñol només va presidir el club un any i havia anunciat que volia dimitir el càrrec quan el van assassinar.

-Heu fet caure amb el vostre llibre algun mite poc fonamentat sobre el president Suñol?
Quan revises papers i afirmacions, sempre descobreixes coses noves o algunes que es donaven per segures i no ho són. Per exemple, s’havia dit que el primer acte polític de Suñol va fer-se soci del Barça quan el tancament de les Corts de 1925. Però la veritat és que se n’havia fet soci abans. Creu que l’esport i que el FCB podien ser un instrument educatiu molt potent i valuós. A més, en un moment polític delicat: la dictadura primoriverista. La seva implicació en el Barça s’emmarca en un debat més ampli que es dóna a Catalunya, agafat d’Europa. És sobre la importància d’educar la ciutadania en democràcia a través dels valors essencials de l’esport: esforç, disciplina, voluntat de superació…

-Està Suñol mitificat per la seva fi tràgica o, contràriament, la seva figura es coneix poc?
El Barça és tant potent que ho acaba tapant tot. Hi ha el risc que ho tapi, si més no. En el cas de Suñol, el Barça serveix per recuperar una figura oblidada que, per la condició de president i d’afusellat, es recupera des d’aquí. Per totes les altres facetes queden minimitzades. En realitat, la implicació amb el Barça… això rai. Suñol era important com a polític, com a periodista, per la seva qualitat d’home públic, mecenes, persona que treballa per Catalunya i els catalans. No només de paraula, sinó d’obra.

-La novel·la Rosa de Foc, d’Emilio Marresse, ficciona les últimes hores de Suñol. És prou fidel als esdeveniments històrics?
És una ficció. Pel que he pogut reconstruir en boca del fill de Suñol sobre les últimes hores abans de la marxa i les hores en què la família coneix la mort de Suñol… és ficció.

-Per què assassinen Suñol: per ser d’Esquerra, per ser president del Barça o per ser català?
No se sap del cert. Pel que he pogut deduir dels testimonis més immediats, per catalanista. Viatja amb un cotxe amb una bandera catalana. Els primers testimonis no saben qui estan matant. El Adelantado de Segovia parla al cap d’un parell o tres de dies amb un tinent que hi havia a la caserna on havien matat Suñol i així ho explica al diari. És un cas amb moltes ombres, amb coses sorprenents. Però sense els cossos, no se sap on tenen les bales i no se’n pot reconstruir la mort. Hi ha una altra versió, posterior, que parla d’un intent de fugida. Sembla una manera de justificar la mort com a acte de guerra.

-Ja en clau blaugrana actual, us heu mostrat partidari en algun article de la creació d’una Lliga Europea a l’estil de l’NBA. Per quin motiu?
Els campionats domèstics no donen per a més. L’expansió del futbol segueix una lògica capitalista. La creació de la Lliga espanyola coincideix amb el reconeixement del professionalisme. El Campionat d’Espanya no es podia ampliar perquè els clubs podien quedar eliminats aviat, amb el sistema d’eliminatòries. L’ampliació de la Lliga serveix per pagar els jugadors. A mitjan anys 90, els pressupostos creixen de manera espectacular amb la llei Bosman. Els clubs que han fet el salt d’internacionalitzar-se jugaran la competició europea. Les TV que ho financen i els espònsors no en tenen prou amb dos Barça-Madrid o Barça-Manchester United a l’any. Els interessen partits amb ressò mundial, perquè el mercat s’ha globalitzat. Per això els horaris. Aquí no, però un Barça-Madrid a les 12 del migdia a la Xina és fantàstic.

-Us atreviu a fer algun pronòstic sobre les fites que pot assolir el FCB aquesta temporada?
Suposo que estarà lluitant per tots els títols. Gairebé segur en els campionats espanyols. I els europeus depèn més d’altres factors. Una eliminatòria a dobles partit, amb volcans que poden explotar… El normal és que lluiti fins al final en tots el fronts.

[Ressenya de la seva novel·la Maria Closa.]