Algú va dir que l’estil és l’home. Si això fos veritat, l’escriptura de Jordi Benavente (JB) es podria definir com a nerviosa, riallera, amb barba, vestida amb roba sense marques visibles i que, quan no corre, fendeix l’aire amb bicicleta, a vegades deixant una estela en forma de fill a la cadireta de darrere. Benavente de petit devia ser un belluguet; ara és un argent viu, algú amb l’aspecte enganyós d’aquell caliu que sembla una brasa extingida i que crema si tens la mala idea d’engrapar-lo. Un home en contínua combustió interna. La veritat és que el comte de Buffon la va encertar força.

Aprofundint encara en el factor humà, car és important en aquest cas, molts dels textos (aforismes, contes, poemes en prosa) del conjunt deixen entreveure la realitat familiar de l’autor. Cal dir aquí que hi ha persones a les quals la paternitat no els canvia gaire o aquest fet no els sacseja. Deu ser que no posen rentadores. No és el cas de JB. Pot semblar un factor negligible, però no deixa de tenir cert interès considerar que els autors de la Generación del 98 no es dutxaven gaire i els de la del 27, sí. Llegint Jordi Benavente, deia, de seguida es capta la densitat de la seva vida domèstica: és un home amb parella i fills, i amb pares, i que aquest context és decisiu en la gestació d’alguns dels textos del volum, convenientment transfigurats. Per exemple, llegim a la pàgina 29: «Tu escriu. No hi ha res més, no passarà res més, i no t’ho agrairà mai ningú. Escrius perquè vols, i els vetllaràs perquè són teus, fills i versos. Tu escampa focs follets que fiblin fort, i recorda-ho: serà eterna la cacera, no deixaràs mai de vetllar.»

Aquesta metamorfosi d’elements a la qual al·ludeixo comença ja pel mateix emplaçament de força relats, Martorell. La població, en els textos de l’autor, és un territori mític on la ciutat baixllobregatina està ubicada a Kentucky i on no seria difícil trobar Sam Shepard aturat per veure un B-54 creuar el cel o que Patti Smith recités poesia, micro en mà, en una nit del Magazine. Per a Benavente, doncs, Martorell és una paraula que té un pòsit real, sobre els fonaments del qual s’alça un edifici creat per la imaginació a còpia de selecció i sublimació d’elements. Com a la Barcelona de Rodoreda o al Yoknapatawpha de Faulkner, vaja.

També convé parar-se un moment a considerar com és que arreu de Tots els focs totes les pistoles hom ensopega almenys tres cops amb una al·lusió a un conte de Kafka. Primer en una dedicatòria als fills. A continuació, amb una citació de Bolaño. Encara més endavant, reconeixent in extenso la paternitat de la citació kafkiana. Quina citació? Desig de ser pellroja, que és tant com dir de viure sense lligams, de fer-se fonedís davant una realitat hostil, externa i inconcreta. Hi ha en aquest desig de fugida unes ganes de fondre’s amb el paisatge quasi panteistes barrejades amb una necessitat intensa d’alliberar-se de tot constrenyiment social, de córrer per no plorar, de trescar per no ensorrar-se. Un desig de ser pellroja al qual només pot posar fre la por (p. 47): «Va deixar escrit: Por de viure por de morir por de viure mort por de morir sense haver viscut o, com molts de nosaltres, tota la vida fugint en cercles.»

Alhora, o en l’altre extrem de l’oscil·lació del pèndol, hi ha aquella necessitat de reconciliació amb el món. La necessitat d’acceptació i pacte social pren en el llibre de JB la forma del beatus ille horacià. Per això sovintegen les escenes de personatges que fan per la vida sense aparents complicacions mentals i, amb un mateix gest impassible i ordinari, escorxen un conill, es panseixen al sofà o t’amenacen amb una pistola davant preguntes incòmodes. Tots aquests personatges, de diferents maneres, han abolit el desig, han arribat a l’ataràxia.

Pel que fa al to del llibre, sovint és rotund i apodíctic, quasi bíblic, el d’algú que ja hagués marxat i hagués deixat un llegat que recull aquesta obra. De fet, molts fragments comencen amb un «Va deixar escrit» que distancia JB de la veu dels relats i que situa aquesta última en un passat perfet. I, quant al ritme, és en general àgil, tallant, sincopat.

Sobten en els textos algunes comes deliberadament desaparegudes, però s’entén que és amb voluntat d’imprimir ritme a la narració. Aquesta omissió arriba fins i tot al títol del conjunt. Són, però, transgressions escadusseres.

En suma, Tots els focs totes les pistoles és el tercer llibre del qual Benavente reconeix plenament la paternitat i evidencia la mateixa voluntat d’estil que els anteriors, si bé en aquest cas la brevetat aguditza la intensitat. Es tracta d’un altre pas en la progressió de la veu d’un escriptor que ho és, com deia aquell, fins i tot quan escriu telegrames o tuits. Que segueixin corrent per molts anys l’autor i els dits sobre el teclat.