Crema d'estendards el 1714, després del setge de Barcelona. Llengua
Crema d'estendards el 1714, després del setge de Barcelona.

Crema d’estendards el 1714, després del setge de Barcelona.

No hi ha dubte que planen diversos interrogants sobre el futur del català. Encara que és la 88a llengua amb més parlants del món i la 13a a Europa; encara que la seva presència a Internet és molt gran, i que té rang de llengua oficial als diversos territoris on es parla, la dificultat per fer-lo servir sempre i en tots els àmbits i la pressió del castellà són brutals.

Per mirar de redreçar la situació no n’hi ha prou amb la consciència lingüística, s’ha de fer un pas més enllà cap a l’acció. Una de les iniciatives pioneres per estendre l’ús del català és la que promouen els tallers per la llengua com ara el TELP (Taller d’Espai Lingüístic Personal). El punt de partença és el següent: la minorització del català serà creixent si els catalanoparlants ens fem l’harakiri, és a dir, si abandonem el català quan tenim un interlocutor que no el parla però sí que l’entén. Mantenir-se en català és l’única manera de garantir que sigui la llengua comuna en el nostre espai lingüístic. Si no, es pot arribar a la lloança del català feta en francès, com a la Catalunya Nord, o a la irlandització (el gaèlic a Irlanda és poca cosa més que una assignatura; és fins i tot còmic sentir com el director de cinema irlandès Jim Sheridan diu penjaments dels anglesos i sentir que en malparla… en anglès!).

La combinatòria és inapel·lable: si dos catalanoparlants s’ajunten amb algú que no ho és i deixen d’interactuar en català, l’ús davalla al 34%. Dit d’una altra manera: partint d’un 66% de població catalanoparlant, l’ús se situa en el 34%. Però la projecció amb dades actualitzades de l’Idescat, que equipara el nombre de catalanoparlants amb el de castellanoparlants, el resultat és encara més sagnant. Si s’agafen dos catalanoparlants submisos i dos castellanoparlants mantenidors i fem totes les combinacions possibles, llavors només el 9% de les interaccions lingüístiques seran en català. La conclusió òbvia és que només fent que el català sigui necessari podrà tenir possibilitats de supervivència.

Els mecanismes de la submissió lingüística són els mateixos que els de la submissió en general. Es tracta d’un sistema de premis (quan s’abandona un comportament) i de càstigs (quan s’hi persevera). Parles català? Patapam! Que l’abandones? Llavors tens premi. És un sistema rudimentari, però que dóna el fruit de la submissió, sigui en forma de defecció (no transmeto el català als fills), en forma de passar-se al castellà a les primeres o a les segones de canvi, etc. El més positiu, però, és constatar que la submissió lingüística és un comportament après i que, per tant, es pot desaprendre.

Si cap col·lectiu està interessat a obtenir informació sobre la manera com pot mantenir-se en català sense sentir-se malament, tal com altres persones es mantenen en castellà i res no se’ls esqueixa per dintre, pot consultar www.tallers.cat o bé trucar al telèfon 663 342 456.

[Publicat el juny de 2010 a L’Informador de Martorell.]

Deixa un comentari