Tot cercant poemes per al llibre que vindrà després del que trauré el mes de març, vaig topar ahir amb aquest “It Couldn’t Be Done”, d’Edgar A. Guest (1881-1959). M’hi va portar un altre de contingut semblant, “Thinking”, de Walter D. Wintle, que en alguns llocs s’atribueix equivocadament a Rudyard Kipling, i que certament té un aire de família amb “If”, que vaig traduir fa poc. Ben aviat compartiré aquest “Thinking”, que té una pila de versions no gaire fidedignes.

La particularitat del poema “It Couldn’t Be Done” és que està escrit amb peus mètrics, és a dir, amb determinades successions de vocals llargues i curtes, tal com s’escrivia la poesia grega i llatina. En català, un dels poemes escrits amb peus mètrics més reeixits és “La sardana”, de Joan Maragall (1860-1911). Com que les vocals catalanes no tenen quantitat (no n’hi ha de més llargues i de més curtes), la manera d’acostar-se a la manera de fer dels clàssics és fer servir les síl·labes àtones per a les vocals curtes i les tòniques com a vocals llargues.

Vegem-ho amb els primers quatre versos del poema esmentat de Maragall. La síl·laba àtona es representa amb una U; la tònica, amb un guió (—).

La sardana és la dansa més bella

U  U  —   U     U   —  U  U     —  U

de totes les danses que es fan i es desfan;

U  —   U   U   —   U       U      —   U    U   —

és la mòbil magnífica anella

U  U  —  U   U    — U  U — U

que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.

U             —    U    U      —  U U  —    U    U   —

Doncs bé: resulta que el poema “It Couldn’t Be Done” està escrit també amb peus mètrics. I és per això que l’he traduït al català seguint les mateixes cadències de síl·labes àtones i tòniques de l’original. Per no ser prolix, no us diré els peus mètrics de tot el poema, però els quatre primers versos són com segueix:

—UU—UU—UU—

U—UU—UU—

U—UU—UU—UU—

U—UU—UU—

Espero haver reeixit.

 

“Que no es podrà fer”, per Edgar Albert Guest

 

Un va dir un cop: “No podràs fer-ho, allò”,

però ell respongué amb un somrís:

“potser no es podrà, però soc de la mena

que abans de dir «no» ho vol provar”.

I així s’hi posà amb un rastre de riure

i si estava intranquil, no es notava.

Comença a cantar mentre aborda la cosa

que no es podrà fer, fins a fer-la!

 

Un se’n burlà: “Ei, que mai no ho faràs;

almenys ningú no ho ha fet mai”;

però es va treure l’abric i es va treure el barret

i el primer que va fer fou posar-s’hi.

El mentó va aixecar, i un pelet va somriure;

sens dubtes ni excuses dolentes,

comença a cantar mentre aborda la cosa

que no es podrà fer, fins a fer-la!

 

N’hi ha milers que et diran que allò no es podrà fer,

n’hi ha milers que t’auguren fracassos,

n’hi ha milers que et remarquen, a tu, d’un en un,

perills que t’esperen ferir.

Tu agafa coratge posant-te un somrís,

només arromanga’t i posa-t’hi;

irromp a cantar quan abordes la cosa

que “no es podrà fer”, i la faràs.