Us imagineu que un dia algú us digués: “No parlo castellà, però ho entenc tot”? Aquesta frase és impensable en boca d’un catalanoparlant avui dia, atès que tota la població que parla català a l’Estat espanyol està bilingüitzada per grat o per força. Conèixer el castellà és ara com ara un deure establert per la constitució (article 3.1). En canvi, aquest text legal no atorga el mateix estatus al català ni tan sols als territoris on és llengua pròpia. La constitució espanyola vigent, encara que no ho reculli expressament, és hereva d’una concepció que blinda el dret a la ignorància de les llengües històriques de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears, del País Basc, d’Astúries, d’Aragó, de Galícia, etc. L’article 4 de la constitució republicana de 1931 era en aquest punt més explícit que l’actual: “Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional”. La asimetria de drets lingüístics dins de l’Estat, fins i tot en períodes democràtics, és palesa. Per això pot passar que fins i tot un alumne de 1r d’ESO escolaritzat sempre a Catalunya pugui dir: “No hablo catalán, pero lo entiendo todo”. Tinc poca imaginació: és un cas que conec, sospito que no l’únic.

En un futur no gaire llunyà, si es vol preservar el català, s’haurà d’acabar amb el bilingüisme forçós. Es pot funcionar amb el català com a llengua oficial única o que ho sigui de facto, però la persistència de la situació actual (alerta, que el problema no és de competències lingüístiques, sinó de comportament lingüístic) farà que la minorització sigui creixent. No vull semblar apocalíptic, però no hi ha precedents de llengües recessives que s’hagin normalitzat en règim de cooficialitat amb la llengua dominant. El maltès, l’irlandès o el gaèlic escocès, cooficials amb l’anglès, no fan sinó recular davant l’anglès. Podria ser el català el primer cas de la història de llengua normalitzada en règim de cooficialitat amb una altra amb més parlants? Els catalans som originals, però no sé si tant.

Ara bé, que una hipotètica preponderància del català no voldria dir que el castellà no pogués tenir un paper importantíssim al país. Als Països Baixos, a banda del neerlandès, el frisó i altres “llengües regionals”, més del 90% de la població parla anglès; més del 70%, alemany, i un 30%, francès. Cap d’aquestes tres darreres llengües no és oficial a conjunt dels Països Baixos.

Aquestes reflexions que poden semblar extemporànies les escric perquè Espriu ens va llegar un mandat: “Direm la veritat sense repòs”. Tot plegat ens aboca a un parell de preguntes que ens apel·len col·lectivament: som conscients que la bilingüització és el primer pas en la substitució lingüística? Ens importa prou i a prou gent?

[Publicat en paper a Línia Nord.]