Tornem a reunir-nos la vigília d’un 11 de setembre per commemorar una derrota. Una desfeta militar que va comportar el final del sistema de llibertats catalanes recollides en les constitucions des del segle XIII. L’11 de setembre de 1714, després d’un setge de més d’un any i de la resistència desesperada de Barcelona a un atac final, la ciutat es va rendir a l’exèrcit borbònic de les dues corones. La guerra de Successió havia acabat. La repressió que es va desfermar a continuació va ser cruenta i el 1716 entrà en vigor el Decret de Nova Planta, que va arrasar amb tota la legalitat catalana prèvia, a excepció del dret civil. Per això cada 11 de setembre no hi ha res a celebrar, però sí molt a commemorar i a recordar, com es fa amb tota pèrdua.

Aquell país vençut, Catalunya, és un gran país, perquè és el nostre, però no és un país gran. El nostre pes demogràfic és limitat, no comptem amb recursos naturals, estem situats entre dos estats jacobins i caracteritzats per un nacionalisme ferotge… Podríem haver desaparegut com a poble. Podríem haver estat assimilats, engolits, diluïts, com ho han estat tants altres pobles abans. I no obstant això, som aquí de nou, alçats, com cada any. Fent un acte que commemora el passat, però, sobretot, que es projecta cap al futur. Perquè aquest cop estem disposats a guanyar la contesa, el combat democràtic que ens ha citat per a aquest 1 d’octubre.

El proper 1 d’octubre es posarà de manifest la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Una voluntat que no pot ser altra que la de bastir un estat propi en forma de república. No per un caprici, sinó per construir un país millor. Un país per als qui tenen vuit cognoms catalans i per a aquells que no en tenim cap. Un país respectuós amb el multilingüisme i totes les llengües minoritzades del món, però en el qual els parlants de les llengües històriques (el català i l’aranès) no estiguin sotmesos a un estrès constant. Un país que tingui veu al món, que pugui tractar en peu d’igualtat les nacions veïnes. Un estat capaç de desenvolupar totes les seves potencialitats en els àmbits cultural, econòmic, social, sense estar constantment llastada per aquella que el poeta Joan Maragall, fa més d’un segle, anomenava “la morta”.

Per a aquest salt endavant en el progrés col·lectiu, en realitat, no cal l’èpica que hauria estat necessària en altres èpoques. N’hi ha prou amb la fermesa. N’hi prou d’estar del costat del govern i de les institucions del país. I amb un respecte escrupolós a tots els conciutadans que pensen diferent, que no volen la independència de Catalunya pel motiu que sigui. Perquè l’endemà, tots estarem cridats a pensar com el volem i a construir-lo. I encara que puguem pensar que s’equivoquen, en cap moment tampoc no podem posar en dubte el seu amor al país. Catalunya, com s’ha dit tot sovint, és un sol poble.

Catalans, ens esperen dies tensos i vibrants en els quals caldrà donar el bo i millor de les nostres capacitats. Estiguem a l’altura del repte. O, com va proclamar el president Macià, sapiguem fer-nos dignes de Catalunya.

Visca la terra. Visca Catalunya lliure.