Jo em pensava que eren com els unicorns, però resulta que eren com els dinosaures. Només calia un impacte brutal que els esborrés del mapa. Els indecisos sí que van existir, fins que van desaparèixer.

Existien fins que, per aquestes coses del procés, el decantament ha estat definitiu i m’imagino que irreversible, si no és que algú es molesta a clonar-los i ressuscitar-los. Ara que es diu tant allò que el procés català va de democràcia, no seria pas sobrer recordar que també va de conversos. Que tots siguin benvinguts, perquè sense una acumulació d’adhesions constants, l’independentisme no tindria prou gruix.

Esmentaré de forma succinta tres casos de conversos que conec de primera o segona mà, no pas allò del diuen, diuen, diuen.

Una és la parella d’un regidor d’ERC. Tenia tan integrat el discurs de les esquerres i la seva incompatibilitat amb l’independentisme que, fa unes setmanes, era difícil convèncer-la de res. Fins que, fins i tot abans del 20 de setembre, va caure del cavall. “No pot ser això que ens estan fent”, era la seva frase. M’agradaria inventar-m’ho, però tinc poca imaginació. Si fos imaginatiu treballaria a ‘El País’ i escriuria articles com aquell que es va inventar un independentista que ho va deixar de ser gràcies a visitar els bars d’Espanya. (No cal que regaleu un clic a El País: era un muntatge. El xicot no havia estat indepe en sa vida.) La persona que jo dic, en canvi, la conec. I conec el seu vi(r)atge ideològic. A més, aquest és un mitjà seriós.

Un altre cas és el d’un cunyat d’un amic. El típic que mai no ho veia clar. En el seu entorn, tothom estava convençut que calia remar cap a Ítaca: que si manis, que si Òmnium, que si estelades al balcó, que si tomba que si gira. El dia 20 de setembre li va caure la bena dels ulls. Segur que no és un irreductible de la causa secessionista, però fa dies que va penjar al balcó el domàs de “Democràcia” d’Òmnium Cultural i l’1-O va posar-se del costat del seu cunyat, membre d’una mesa de col·legi electoral a Martorell.

El tercer cas que explico –ai, Andreu, tu que no creies en els indecisos!– és el company de feina d’un cunyat meu. El típic burxeta que té una samarreta de la selecció espanyola i zero conflictes d’identitat nacional. Doncs sabeu què? En veient els cossos de seguretat de l’Estat atonyinar centenars de persones, es va aixecar del sofà i va anar a votar diumenge. I no només això: va votar que sí.

Així que el procés, ho veiem a diari, també va de conversos. Altrament, l’independentisme no hauria depassat el seu sostre històric, situat al voltant del 20 % de l’electorat, fins a aconseguir més de 2 milions de vots en el referèndum de l’1-O (amb centenars de milers de vots confiscats pels diferents cossos policials).

Al capdavall, hem de concedir que, si Juan Carlos Girauta va passar de la Jove Guàrdia Roja al PSC, del PSC al PP i del PP a Ciutadans fou perquè anava evolucionant, anava madurant el seu pensament polític, no per una qüestió d’oportunitat. També Francisco Garrobo, actual militant de la CUP i portaveu de Pirates, havia passat abans per Ciutadans i UPyD. Després va obstaculitzar el reconeixement de Catalunya com a nació durant les mobilitzacions del 15-M. Però si ara milita en formacions d’un independentisme acreditat, qui gosa acusar-lo d’arribisme?

Amb tot, no ens desviem del tema. Com va deixar escrit Fuster: “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics”. Oh, benvinguts a la casa de l’Estat propi, passeu, passeu. L’1 d’octubre i els seus preparatius van ser el bòlid fulgurant que acabà amb dels indecisos.