El caixa o faixa de la cultura catalana: El preu de ser catalans, de Patrícia Gabancho. Meteora, Barcelona, 2007, 244 p., 18 €

Aquest títol que s’ha enfilat al número 1 en vendes de no-ficció en català es postula també amb força com a supervendes per a la diada de Sant Jordi que està a punt de caure’ns novament a sobre. El subtítol apocalíptic ja dóna una pista de per on va el contingut: “Una cultura mil·lenària [la catalana] en vies d’extinció”. És cert que el catastrofisme ho prestigia tot i que l’autora confessa que ha escrit un pamflet, és a dir, un escrit que “ataca violentament algú o alguna cosa”, segons el DIEC —en aquest cas, els còmplices en la desaparició progressiva d’una llengua i de la cultura que aquesta llengua vertebra—. Però no és menys veritat que una lectura poc tranquil·litzadora de les dades que inclou el llibre ens porta a pensar que, d’exageració fantasiosa, més aviat en conté poca.

Sens dubte, la part més brillant del llibre són els tres primers capítols dels sis que el constitueixen (1. Identitats; 2. Cultures; 3. Anècdotes; 4. Mercats; 5. Pre-històries; 6. Polítiques). La primera exposa com la Catalunya cohesionada socialment no ho és pel que fa a la llengua, atès que la societat bilingüe és la catalanoparlant en tant que la castellanoparlant sol ser monolingüe i cotitza a l’alça. La segona part prova de deixar clar que Catalunya és bicultural i que cal destriar la cultura catalana de l’espanyola regional, és a dir, la cultura espanyola feta a Catalunya amb referents espanyols, amb diferent “genoma cultural”, que no és cultura catalana. La tercera part, sucosa però més intranscendent, glossa experiències personals i successos de la cultura (com el pregó d’Elvira Lindo o la polèmica entre Juan Marsé i M. de la Pau Janer arran que es concedís el premi Planeta a la mallorquina). La quarta relaciona l’esllanguiment del català amb el fet que, en el context de globalització, el consum cultural ha substituït la cultura i que el català, com a llengua minoritària i minoritzada, encara és llengua de cultura, però que no té mercat i que a penes pot, doncs, competir amb la cultura de masses per defecte, que és el castellà. La cinquena part l’ocupa una autocita de dos fragments, que ocupen 5 planes, d’un estudi inèdit sobre polítiques culturals des de la mort de Franco fins al trencament del Pacte Cultural (1985). La sisena i última repassa les gestions culturals de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona (maximalistes, errònies o inexistents) des de la restauració de la democràcia i proposa vies per vigoritzar-les.

El to que s’imposa des dels primers capítols és combatiu, com correspon a algú que comprèn que els temps són crítics i que en una generació i mitja el català podria quedar ferit de mort (per sota d’una transmissió del 40% de la llengua dels pares als fills no hi haurà futur per al català, i avui dia el percentatge frega el 50%). Dintre de les amenaces que Patrícia Gabancho esmenta, hi ha el fet que sovint s’estigmatitza el català com a llengua identitària i pròpia de nacionalistes, tot amagant l’existència d’un nacionalisme d’Estat (també dit banal), invisible però de provada eficàcia quan es tracta de reduir al folklore les llengües perifèriques. Gabancho dóna la volta a l’argumentació tot endossant l’etiqueta “identitari” al monolingüisme repatani de les perifèries metropolitanes i les elits que defensen que “parlar castellà fa fi”.

A estones sembla que Patrícia Gabancho abaixi els braços i deixi anar una mena de “ja us ho fareu” (p. 215-216), com ara quan aborda cadascuna de les oportunitats que el català ha tingut per vertebrar una cultura de país i els actors històrics no se n’han acabat sortint, o bé quan parla de la conversió de Barcelona en una ciutat cosmopolita al preu de descatalanitzar-la, cosa que equival a “negar-li la identitat, a trencar-li els paràmetres estètics, a internacionalitzar-la en la seva textura a la manera com són internacionals les duty-free dels aeroports” (p. 228).

Perquè no sigui dit que tot és pessimisme, l’autora proposa els eixos bàsics d’una política cultural desacomplexada per a Catalunya: gestió del patrimoni cultural, projecció de la cultura pròpia, suport a la creació cultural i a la cultura de base, foment de l’alta cultura, sosteniment de la indústria cultural, potenciació de la llengua catalana, aixecament del llistó educatiu i reconstrucció del prestigi.

A El preu de ser catalans potser li podríem retreure que és un xic repetitiu, cosa que, altrament, ja convé per subratllar les idees principals del llibre. Així mateix, sembla que hi ha certa contradicció interna de retreure al català un excessiu elitisme mentre que a la pàgina 237 se suggereix que TV3 deixi d’intentar convèncer certs joves que pugin al carro del català i que dediqui els vespres al seu públic natural, és a dir, la classe mitjana “professional, culta”.

Tot comptat, El preu de ser catalans no ha passat desapercebut ni ho mereix. Per la força d’argumentació de la piconadora dialèctica que és Gabancho. Pel coneixement de què fa gala l’autora del procés històric de formació i decandiment d’una llengua i la cultura que s’hi associa. Però, sobretot, perquè sense la militància a favor de la cultura i llengua pròpies que aquest llibre propugna estem cridats a ser dels últims que parlem aquest “pus bell catalanesc del món”.