El passat divendres dia 6 d’octubre de 2006, a les 7 del vespre, el televisiu Matthew Tree va fer una xerrada-col·loqui a Esparreguera amb el títol “Viure en un país invisible”. L’acte, organitzat conjuntament pel Servei Local de Català d’Esparreguera (SLC) i la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), va aplegar unes 80 persones a l’edifici de Can Pasqual.

El convidat va fer tard, com no podia ser d’altra manera atès el mitjà de locomoció que havia triat. “He vingut amb tren fins a Martorell”. En Marc Piera, cap del SLC de la població del Baix Nord, va exercir de presentador de l’acte amb un parell de provocacions. Primer, li va preguntar que per què havia presentat el Baix Llobregat al programa Passatgers de TV3 d’una manera “tan psicodèlica”, fent un recorregut per tres cel·les: del psiquiàtric de Sant Boi, de la presó de Can Brians i del monestir de Montserrat. Després va preguntar si realment Catalunya és exòtica a ulls d’un ciutadà anglès.

La fira de les vanitats

Un cop respongué les preguntes anteriors tot dient que, tret de l’exèrcit, Catalunya comptava amb la resta d’estructures d’un Estat i que alguna estructura havia de donar al programa. L’escriptor anglès va començar per parlar de la Fira del Llibre de Frankfurt com a exemple de la ignorància general a l’estranger sobre què és Catalunya. “Aquest és un cas com un cabàs. El director de la Fira, Jürgen Boos, no sabia que s’escrivia tant en català quan hi va convidar Catalunya. Sabia que s’hi venien molts llibres i que hi havia escriptors importants com en Ruiz Zafón i en Cercas”. Es va convidar Catalunya a la Fira, doncs, perquè no és un acte cultural, sinó un mercat.

Sortosament, Jürgen Boos ara sap i escriu que la minoria a Catalunya són els escriptors en castellà. Una obvietat com que la literatura catalana és la que s’expressa en català l’han hagut de repetir Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat, i Emilio Manzano, president de l’Institut Ramon Llull, per explicar la composició de la representació catalana a Frankfurt.

“Ens hauríem de preguntar si escriptors en llengua castellana se senten còmodes representant la cultura catalana. Javier Cercas, que es reconeix deixeble de Quim Monzó, admet que no se sent còmode en representació de la cultura catalana”, va concloure l’escriptor anglès.

 

El país invisible

“Existeix un desconeixement gairebé universal de l’univers català”. Arribar a Catalunya va ser descobrir moltes coses per a en Matthew Tree. Fa 28 anys, quan hi va arribar per primer cop, es va adonar que mai abans no havia sentit que existia Catalunya ni que s’hi parlava un idioma mil·lenari amb una literatura tan potent. “Encara m’estranya que l’univers català segueixi existint i funcionant d’una manera més o menys saludable”. Perquè, a l’estranger, Catalunya no existeix. Els prejudicis sobre la llengua sovintegen: és un dialecte del castellà, és un castellà mal parlat… I, si saben que és un idioma, no s’hi senten gens atrets.

L’explicació d’aquesta ignorància a l’estranger de Catalunya la troba Matthew Tree en el fet que es té una visió tòpica i simplificada d’Espanya. “Espanya és un país primitiu, religiós, que celebra el foc i la mort. Hi viu gent apassionada, enrauxada, orgullosa, d’humor canviant…”. L’espanyol tipus és una mena d’Anthony Quinn que s’arrenca amb un sirtaki tant si es vol com si no es vol. “Es ve aquí buscant els tòpics espanyols”.

Però aquesta visió no és només exclusiva dels turistes, dels guiris, sinó que és extensiva a bona part d’escriptors i periodistes. L’any 64 es va publicar un llibre de Jan Morris, Spain, en què acabava concloent sobre Catalunya que no era ben bé Espanya: més aviat era una Espanya aigualida. El llibre encara es reedita. A La marge (El margen, ediciones Áltera), d’André Pieyre de Mandiargues, Catalunya no existeix. L’escenari és el barri Xino de la prostitució, però hi prevalen els tòpics castellanocèntrics. Quant a l’Homenatge a Catalunya d’Orwell, Matthew Tree és expeditiu: “Orwell no tenia ni punyetera idea del país en què estava”. Encara que estigués a la columna de l’Andreu Nin. En tot el llibre, Orwell dedica un paràgraf al català. Quant a Robert Hugues, Tree comença per reconèixer-li que no és ni castellanocèntric ni apriorístic, però li retreu els errors històrics que escampa.

Pel que fa als periodistes, la distorsió i el tòpic són les notes predominants, com ho posa de relleu un estudi d’en Carles Puigdemont. Amb la imminència de les Olimpíades del 92, l’interès internacional per Barcelona creix i l’atenció informativa se centra en el cap i casal. Inexplicablement, un diari britànic explica el 1991 que els vespres tothom sortia a la Rambla a ballar flamenc. Un altre cas que posa en evidència el coneixement minso de la realitat catalana és l’ús dels topònims castellans Gerona i Lérida perquè els llibres d’estil dels grans diaris no estan actualitzats.

En els últims 10-15 anys, és un fet que Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, Santi Santamaria, Carles Gaig i d’altres han fet servir la cuina catalana com a base per a una revolució culinària d’abast mundial. Segons el diari liberal The Guardian, El Bulli se situa “en un racó de l’Espanya rural”. És general amagar Catalunya perquè els corresponsals dels diaris estrangers tenen base a Madrid i, a més a més, llegeixen El País (edició de Madrid) i El Mundo per saber-ho tot sobre Catalunya. No és estrany, doncs, que molts articles siguin erronis o esbiaixats. En el debat sobre l’Estatut, la imatge que s’ha projectat a l’estranger ha estat la de gasiveria dels catalans. “L’avara povertà di Catalogna”, que va escriure fa segles Dante Alighieri.

 

No m’aixafis la guitarra (flamenca)
Un altre punt és l’actitud negativa dels estrangers. “No tinc res en contra de Catalunya, però voldria que em deixessin viure a Espanya”, molts diran. Perquè l’existència de Catalunya atempta contra la seva idea preconcebuda. Aquesta és la realitat de molts estrangers, menys que abans, això sí. L’odi contra allò que s’escapa dels esquemes previs sovinteja. Als 80, en Matthew va assistir a un “Fuck the Catalan!” en un bar, perquè havia guanyat la Lliga el Barça.

Un problema afegit és que la paraula “nacionalista” s’associa a diferents països europeus a conceptes negatius. A Alemanya, per exemple, és sinònim de feixista. Amb tot, és esperançador constatar l’encert del concepte català d’integració lingüística, que manté que parlar català et fa català, concepte insòlit a tot Europa. “És un concepte d’identitat obert a través de l’idioma i un model a seguir”, afegeix en Matthew Tree.

 

Els guiris i en Matthew
“He agafat distància amb la comunitat estrangera més tancada”, diu l’anglès. “Encara tinc el problema que quan anem a l’estranger em trobo amb la ignorància de Catalunya. És una mena d’Atlàntida perduda”. Com que els seus dos fills petits parlen només català, hi ha qui li pregunta: “Això de què els serveix?”. La resposta d’en Matthew és que serveix per a tot el que serveix una llengua petita, que parlen 7 milions de persones, i que és tan petita com qualsevol altra llengua minoritària. L’holandès, posem per cas.

Pel que fa a pinzellades depriments, en Matthew Tree en deixa anar dues. A Anglaterra, el cava Castellblanch es ven amb l’etiqueta: “Vi escumós de la regió Cava d’Espanya (sic)”. La segona és que el supervendes La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, que ha venut 140.000 exemplars en català i que ha estat traduït a 30 idiomes, a l’edició britànica (escocesa, en concret), diu: “Printed in Spain by La Campana”. No diu de quin idioma està traduït. No explica tampoc que l’autor va néixer a Catalunya. Quan es perden oportunitats de projecció internacional com aquestes, el normal és que menys d’un 1% de gent sàpiga que el llibre ha estat escrit originalment en català.

 

So what?
“Què podem fer?”, es pregunta l’autor anglès. “No en tinc ni punyetera idea”, resol amb una boutade. Al final conclou que el millor serà fer un llibre en llengua anglesa per dir el que pensa. Al cap i a la fi, és el que s’espera d’un escriptor.

Algunes de les idees força d’aquest llibre futur seran aquestes, avança:

– Cal lluitar pel “Made in Catalonia”. Si Catalunya és una nació, si més no segons el preàmbul de l’Estatut, Catalunya pot tenir el seu “Made in” de la mateixa manera que Escòcia té el “Made in Scotland”.

– Els catalans s’han d’identificar com a tals a l’estranger. D’acord que anar donant explicacions sempre cansa, però una certa militància és imprescindible.

– Els anuncis ministerials que volen fomentar el turisme a Espanya, es refereixen a Catalunya amb un bromós “nord-est espanyol”. Cal reivindicar que Catalunya aparegui amb el seu nom.

 

El públic
El públic també va dir la seva en aquest acte. Deixant de banda alguna crida a la insurrecció armada, aquestes van ser les aportacions més interessant.

“No ens sabem vendre. Ser català és cansat i avorrit. Sembla que sempre has de portar les calces de vellut. Els polítics haurien de fer la feina”, etziba una dona. En Matthew Tree afegeix que caldria una llei que castigués la catalanofòbia per contrarestar l’acceptació generalitzada de l’odi a allò català. “Avui dia, amenaçar a una catalana al metro de Madrid per parlar català no és delicte”. Tristament, es tracta d’un cas real, no d’una hipòtesi.

Pouant en aquest desconeixement de la realitat catalana, en Matthew es pregunta què ensenyen a les escoles d’arreu de l’Estat quan no és difícil que en algun moment algú et deixi anar un: “Estamos en España, háblame en español”. “Esclar que no els ensenyen què és un estat plurinacional i plurilingüístic”, blasma.

Algú altre entre el públic compara la persecució a què som sotmesos els catalans amb la que han patit els jueus. Però el paral·lelisme és abusiu. “Sempre hem tingut un territori”, replica el polifacètic anglès.

Mr. Tree també va explicar un fet revelador: “Quan vaig a les Espanyes no dic que sé català”. Prefereix que el prenguin per guiri, agafar l’interlocutor amb la guàrdia abaixada i parlar-hi sense que estiguin previnguts en contra seva. I és que els catalans, en el fons, arreu són fins i tot temuts: “Són llestos i si els donem prou corda alguna en faran”. Val a dir, però, que de moment no ho tenim tot pagat, com profetitzava Francesc Pujols.

En Matthew també va fer una crida a actuar com a mantenidors de la llengua, sobretot amb els estrangers. “És classista i racista no parlar català amb els estrangers”. És com dir-los a la cara que pobrets, que no n’aprendran ni que s’esforcin. A més, és una actitud que denota ignorància: “La majoria d’africans parlen tres idiomes pel cap baix”.

Per últim, va citar Joan Fuster tot recordant que hem de fer tot en català i “acabar amb tot això que el català és com anar a missa”. “Ens cal més cultura transgressora en català. Calen pornografia, còmics, videojocs…”. Molt gràficament, va dir que calia apostar per la cultura més xarona, barroera, el pitjoret de cada casa amb tal de no deixar el monopoli de la transgressió al castellà.

 

A-2, take me home, to the place I belong

Com que el Matthew viu a Barcelona, algú (jo) l’havia de portar, com a mínim, a Martorell, on podia agafar la RENFE. Vist de prop, el paio és una mena de Loquillo –va de negre perquè el món l’ha fet així–, també per l’alçada i pel tupè Tintín. Em dóna la mà i els meus botifarrons queden tenallats per la seva mà d’home cepat i fet a base a filets de vedella.

La meva missió és tornar-lo sa i estalvi a Martorell. Em ve a la memòria el dia que vaig fer de taxista del Josep Carol, la seva dona, l’Iván Sánchez –anxovat al sisè seient del monovolum–, el José Corredor-Matheos i la seva dona. Si aquell dia ens haguéssim arribat a estimbar, la literatura martorellenca se n’hauria anat en orris i la literatura castellana hauria perdut el flamant Premio Nacional de Poesía, així com qui no vol la cosa. Amb aquests pensaments al cap, decideixo anar a poc a poc.

El periodista està una mica neguitós perquè vol arribat a casa abans que no tanquin una botigueta que hi ha a sota. “Hi vull comprar una parell de coses”. La veritat és que està una mica pelut, perquè són 2/4 de 9 i la botiga la tanquen a les 10. Em miro de cua d’ull la meva companya, estarrufada al seient de darrere, feta caldo perquè és divendres i treballa a secundària, i penso: “Negatiu. No et puc dur a casa amb cotxe, passatger Matthew”.

Mentre ens atansem a Telobis, faig cinc cèntims al Matthew de la realitat urbanística de Martorell. “És un poble apedaçat, esquarterat. Hi passen l’antiga nacional, la carretera de Piera, la RENFE, els ferrocates de la Gene, un parell de rius…”. El periodista fa mig somriure. “Però a mi el que em fa gràcia és que un poble que tingui un Sindicat Vitivinícola i plaça del Vi ja no tingui vinyes. La zona de la Vinya ja l’han requalificada i només és qüestió de temps que hi edifiquin. Hi ha cellers, però no hi ha raïm”. El Matthew, com que ha estat a Benidorm, ja està curat d’espants i es limita a deixar anar el seu riure encomanadís.

Arribem a l’estació en un tres i no res. Estaciono de qualsevol manera i dic que l’acompanyo fins al tren. Tan tard com és, només en passen cada mitja hora. Però sentim una fressa característica i es produeix un miracle en forma de tren que apareix a la via. Fem una correguda i, upa! Ja tenim el passatger al tren. En Matthew es gira i ens fa adéu amb la mà. Les portes es tanquen. Adéu-siau, turons montserratins, adéu per sempre. El Matthew se’ns va de la comarca de les cel·les, qui sap si arribarà quan encara tinguin la persiana de la botiga de xinesos encara mig oberta. Només podem fer que desitjar-li sort. I és que, amb les presses, en Matthew s’ha oblidat de comprar bitllet.