En nombrosos reculls de poemes, aquest consta com un dels preferits dels lectors en llengua anglesa, encara que paradoxalment té per títol unes paraules en llatí. L’expressió llatina del títol prové d’Horaci i, completa, diu dulce et decorum est pro patria mori, és a dir, “és dolç i apropiat morir per la pàtria”.

El poeta en va escriure un primer esborrany l’any 1917 i el va acabar l’any següent. Formalment, l’estructura s’assembla a dos sonets encadenats. L’he traduït en alexandrins blancs, perquè conté molts monosíl·labs i faltava espai per encabir els versos en decasíl·labs.

Pel que fa al contingut, no cal dir que és un poema antibel·licista magnífic.

 

Doblegats com uns vells captaires sota els sacs,

garrells, tossint com jais, entre el fang maleíem,

fins a girar l’esquena a fulgors alarmants,

i cap al campament llunyà ens arrossegàvem.

Marxaven adormits, els homes. Molts sens botes,

reptaven endavant, sangosos, coixos, cecs,

borratxos de fatiga, sense sentir els brunzits

dels obusos amb gas que plovien darrere.

 

–Gas! Gas! Nois, afanyeu-vos! –. Tothom furgava amb ànsia

per posar-se les màscares maldestres just a temps,

algú, encara, però, bramava, ensopegava,

com si el voltessin foc o calç manotejava.

Borrós, pels vidres tèrbols i llum verdosa i densa,

com sota una mar verda, el vaig veure ofegar-se.

 

En somnis en què no puc fer-hi res per ell,

em ve a sobre morint, escanyat, ofegant-se.

 

Si en malsons sufocants caminessis també

darrere la carreta a on el vam llançar,

li veiessis els ulls blancs a la cara tòrcer-se,

penjant-li el rostre, com un pobre diable;

si poguessis sentir, amb els sotracs, la sang

com puja dels pulmons corromputs per l’espuma,

obscena com el càncer, amarga com el bol

de nafres repugnants, fatals en llengües càndides,

amic, ja no diries amb l’empenta que ho fas

als nens entusiastes per una incerta glòria,

la antiga falsedat: Dulce et decorum est

pro patria mori.

 

Versió original en anglès

Bent double, like old beggars under sacks,

Knock-kneed, coughing like hags, we cursed through sludge,

Till on the haunting flares we turned our backs,

And towards our distant rest began to trudge.

Men marched asleep. Many had lost their boots,

But limped on, blood-shod. All went lame; all blind;

Drunk with fatigue; deaf even to the hoots

Of gas-shells dropping softly behind.

 

Gas! GAS! Quick, boys!—An ecstasy of fumbling

Fitting the clumsy helmets just in time,

But someone still was yelling out and stumbling

And flound’ring like a man in fire or lime.—

Dim through the misty panes and thick green light,

As under a green sea, I saw him drowning.

 

In all my dreams before my helpless sight,

He plunges at me, guttering, choking, drowning.

 

If in some smothering dreams, you too could pace

Behind the wagon that we flung him in,

And watch the white eyes writhing in his face,

His hanging face, like a devil’s sick of sin;

If you could hear, at every jolt, the blood

Come gargling from the froth-corrupted lungs,

Obscene as cancer, bitter as the cud

Of vile, incurable sores on innocent tongues,—

My friend, you would not tell with such high zest

To children ardent for some desperate glory,

The old Lie: Dulce et decorum est

Pro patria mori.