Això de les trucades telefòniques a casa és la tortura de la bota malaia. Ho van provant i ho van provant i sant tornem-hi, i et vols casar amb mi, i tu t’hi resisteixes, és que ja estic compromès, i un dia, finalment, acabes cedint i donant-los el sí, vull. Ara, que també és veritat que quan un li fa el salt a la seva companyia prèvia, generalment Telefonica (sense accent, perquè fa més modern), és perquè hi havia problemes de parella que s’arrossegaven d’antic. Aquests problemes solen ser que si jo et parlo en català i tu em contestes en castellà, que si em sembla que gastes massa en trucades, què dius ara, mai no hi ets quan et necessito… Manca de comunicació, en definitiva.

Finalment, el proppassat divendres 20 de febrer vaig cedir als cants de sirena de Jazztel. Jazztel és una companyia rumbosa que va començar en això de la telefonia quan el company de pupitre de José María Aznar va privatitzar Telefonica i es va enriquir fins a extrems insospitats. Potser tot això ho tenia servidor al cap quan aquell telefonista em va trucar. Però sobretot vaig acceptar deixar Telefonica per llàstima. Les companyies externalitzen determinats serveis, com ara el d’atenció al client, i aquell dia, per l’accent del noi, vaig deduir que em trucaven des del nord d’Àfrica, vull pensar, sense cap raó justificada, que des de Tetuan. I com que els de Jazztel pagaven la trucada, em va semblar que el més cortès era escoltar-me’ls. Així va ser com vaig sentir unes condicions econòmiques millors que les actuals.

El moment tragicòmic del vespre va arribar quan li vaig haver de donar el NIF al meu interlocutor. Ja se sap que no tots els catalans són bons espanyols i que hi ha qui es dedica a dir NIF en comptes de DNI o a triar Andorra com a país cada cop que n’ha d’escollir un en els menús desplegables de les pàgines web (per allò que el dels Pirineus és l’únic que té el català com a única llengua oficial). El moment fatídic havia d’arribar tard o d’hora. “Lletra del DNI”, em pregunta. I, jo, que tinc prou presents les dificultats de distingir entre la <e> i la <i> de molts parlants d’àrab, responc sense arronsar-me donant una pista: “E de elefante”. “¿Perdón?” “E. Letra E”, torno a dir. “¿B de Barcelona?”, inquireix. “¡No! ¡E! ¡E!”, apujo el to de veu. “¿E de Italia?”, intenta confirmar. “E de España”, i ja som al cap del carrer. “¡Ah! E de España”, pren nota sense ni immutar-se.

El bany de realitat geopolítica em va destrempar i ja no estic segur de si canviar-me a una altra companyia que tampoc no m’acabi d’entendre. Ara bé, que encara em reservo un as a la màniga: quan m’arribi el nou contracte a casa, amb no signar-lo ja en tinc prou. Potser fet i fet tenia raó el sonat, tal vegada un empleat de Telefonica, que es va inventar com a autodefensa allò del més val boig conegut que savi per conèixer.