Ahir vaig parlar amb una parella d’uruguaians que viu a Catalunya fa 18 anys. Ell entén força el català; ella, menys. Tenen dues filles. Una, de 25 anys. L’altra en té 16. Em van explicar que la primera parla el català millor que la segona. “La gran el parla com tu”, em van dir.
Com és això possible? Si la primera ni tan sols va néixer a Catalunya! Vaig pensar de seguida en un reportatge d’Oriol Lapeira sobre el català: hi ensopegaves a cada moment amb la paraula ‘socialitzar’.
Què vol dir aquest ‘socialitzar’ que utilitza l’article tan sovint? Els sociolingüistes en diuen ‘col·loquialitzar’. Hi ha una correlació entre coneixement d’una llengua i ús. Però arriba un punt en el qual els coneixements poden créixer més i més i que això no es traslladi als usos. Cal que la persona faci el pas del coneixement a l’ús. Si no, és catalanolector o catalanoescrivent, no catalanoparlant. O ho és de forma intermitent o escadussera. De fet, quan es fa la suma de catalanoparlants a l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població ja es té en compte una gran gamma de grisos: els que usen “mitjanament” i “poc” el català (tots dos grups són un 40%, grosso modo) també computen com a catalanoparlants.
La diferència entre les dues noies de pares uruguaians, i torno al principi, és el seu itinerari vital. La primera va aprendre català a partir del 7 anys; la segona, des que va començar la llar d’infants. Sembla que la primera està en desavantatge. Però la gran va estudiar alguns anys fora de Martorell, a Igualada. I un entorn més catalanoparlant va activar el seu català oral. En canvi, la segona es relaciona (‘socialitza’) a Martorell en castellà amb tothom. El resultat: parla el català menys i pitjor que la seva germana gran.
Per això és tan important avui dia que les relacions informals al país puguin ser també en català. Amb l’escola no n’hi ha prou. Sense extraescolars, xarxes, plataformes, entitats, etc. que impulsin els usos informals, la llengua catalana seguirà anant coixa. Com evidencia el cas 324.567 que acabo d’explicar.