Sovint les preguntes més òbvies són les més difícils de respondre. Ens amenacen des d’un què o un per què. Què és la poesia? Per què n’escrius? Són preguntes que van al moll de l’os i que, per tant, evitem respondre i tendim a sepultar sota tones de xarrameca.

Per què escriure aquesta novel·la sobre Einstein? La idea va venir arran de la sorpresa que em va causar esbrinar que el científic més important del segle XX havia estat a Barcelona. Aviat vaig saber que no només havia visitat Barcelona en el marc d’una gira mundial, sinó també a altres llocs de Catalunya: Terrassa, Sant Cugat, l’Espluga de Francolí, Poblet. Això era novel·lesc i mereixia ser més conegut! Però aquesta informació, d’altra banda ja publicada en una pàgina web molt documentada i en alguna revista científica, no tenia interès novel·lístic agafada de forma aïllada.

Només disposava d’un nom germinal: Einstein. Tenia un localització: Barcelona. I la constatació del novel·lista i agent Santi Baró que allà hi podia haver una novel·la, però que no hi era encara. «Però què vols explicar?» No hi havia història. No hi havia conflicte.

Per aquelles dates em vaig apuntar a un curs de novel·la de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, una escola on havia cursat abans narrativa i conte. I de mica en mica, amb penes i treballs, vaig anar armant alguna de les peces del trencaclosques monumental que implica omplir dues-centes pàgines per a una persona amb tendència a les distàncies curtes, a la poesia, l’article i el conte.

Com altres vegades, em va ajudar molt tenir un personatge potent. Un personatge que no fos Einstein, a qui era fàcil accedir a través de biografies. Aquest algú altre havia de tenir punts de contacte molt profunds amb el científic i, alhora, se n’havia de diferenciar. Em vaig veure compel·lit a construir la figura d’Otto Guttmann. Un antagonista que no ho fos nat, sinó per accident. I conèixer-los fins al punt de poder dir, amb Flaubert, que Otto Guttmann soc jo.

Havia de tenir un nom de reminiscències jueves, però no ser obertament jueu. Un nom de font que coincidia amb un dels mites de Prússia: Otto von Bismarck. El cognom indica que està fet de bona pasta, de forma gairebé literal —a banda que és una picada d’ullet als admiradors de Breaking Bad i seqüeles, com jo mateix—. Això situava el llibre en un terreny que fins ara no havia tocat: la novel·la d’aprenentatge. La bildungsroman. Perquè Liquideu Einstein és, a banda d’un passeig pel periple català del científic més gran del segle XX, la novel·la d’un adolescent que viu uns temps convulsos i que en uns pocs mesos descobreix un tou de coses, no totes agradables, sobre el món i sobre si mateix.

El protagonisme compartit de la novel·la casava molt bé amb la doble localització: Munic i Barcelona. Hi ha altres escenaris menys importants (Spandau, Berlín, Zuric, Leipzig, etc.), però les dues ciutats es reparteixen la novel·la a mitges. A partir d’aquí vaig començar un període de documentació molt exhaustiu que comprenia diferents gèneres. Des de l’assaig fins a la novel·la gràfica, passant per la novel·la, la nouvelle, el conte… Calia abastar, a més, un període que comencés una mica abans de la Gran Guerra, el conflicte mateix i la situació política que en resultà. Un arc temporal de vora una dècada.

El repte era assegurar l’encaix versemblant d’allò que és històric i documentat amb allò que és fruit de la imaginació. Que no hi hagués transició entre allò que va passar de forma fefaent i allò que és una invenció de cap a peus. Se’m van obrir davant els ulls el panorama de la ultradreta alemanya i els terroristes de l’Organisation Consul. El capità Hermann Ehrhardt i els proto-nazis de la seva brigada, que portaven esvàstiques al casc, autors materials del cop d’estat fallit de 1920. La hiperinflació. El tractat de Versalles. I a Barcelona, l’hegemonia de la Lliga, el pistolerisme o el món del barri Xino descrit amb gran vivacitat per Paco Madrid, periodista a El Diluvio lerrouxista.

Vaig dubtar molt de si incloure o no un apartat final anomenat referències i inspiració. L’editorial m’ho desaconsellava. Jo ho veia al revés. Els vaig convèncer que l’incloguessin i més tard me’n vaig penedir. Però hi és. Obres per entendre els freikorps, els exèrcits mercenaris que operaven per Alemanya en contra dels espartaquistes, és a dir, els comunistes. Quin impacte concret, material i psicològic, havia tingut en la població alemanya la gran contesa. Què pensava Einstein sobre una pila de coses. Quins fets rellevants havien tingut lloc en els seus primers 44 anys de vida i pagava la pena explicar. Havia de saber com era aquella Barcelona. Tot el cabal de lectures em va aproximar molt a Joseph Roth, un escriptor immens. N’havia llegit un parell de llibres. Amb l’excusa del meu, en vaig llegir deu i en vaig fullejar un parell més. Un festival per a qualsevol lector .

Una de les llicències més evidents que em vaig prendre durant el procés d’escriptura són els cameos de Francesc Pujols. El pensador de la Torre de les Hores coneixia l’obra einsteniana a través de traduccions al francès i a l’italià, n’és testimoni la seva biblioteca personal. Però no és clar que assistís a les conferències del físic alemany. Jo m’imagino que sí per dotar-me d’un contrapunt humorístic a la tensió dramàtica imperant en moltes pàgines de la novel·la.

Confio que el resultat de tantes hores de lectura i escriptura hagi estat un llibre que ens vacuni contra els extremismes de tot signe. I, més enllà de les lliçons possibles, s’ajusti al mandat horacià del delectare et prodesse, fer gaudir i fer profit.