El Baño de la Cava, d’Alfonso Ruiz de Aguirre. Algaida, Sevilla, 2001. XX Premi Felipe Trigo.

Quan es tracta d’escriure una novel·la, com en gairebé totes les coses de la vida, hi ha, com a mínim, dos camins: el de l’autocomplaença i el del risc. Fent una cita del Pascual Duarte de CJC, podríem dir que hi ha el camí de les flors i el camí dels cards. El baño de la Cava, la primera novel·la per a adults d’Alfonso Ruiz de Aguirre Bullido (Toledo, 1968), escull el segon, amb més paranys, però molt més plaent per al lector que exigeix alguna cosa més que pur entreteniment.

L’argument és aproximadament el següent: durant la postguerra, una dona arriba a Toledo, s’allotja a casa d’uns familiars i viu pobrament tot realitzant extenuants feines de neteja. Es queda en estat d’un caporal de la guàrdia civil casat i confia que aquest li posarà un pis. Una parella de guàrdies civils, amics del caporal, ofereixen a la protagonista d’anar a fer un tomb que acabarà amb la dona al riu: Felisa no sap que ha topat amb una gent embolicada en tèrbols assumptes de corrupció que procurarà treure-se-la d’enmig.

La història és un veritable trencaclosques muntat amb tot de recursos narratius: es barregen els fragments amb narrador omniscient amb el monòleg interior, es fa ús de les històries paral·leles i trobem contínues retrospeccions que ens posen en antecedents d’allò que ha esdevingut amb anterioritat. No és difícil rastrejar alguna de les fonts de què beu l’escriptor, coneixedor del bo i millor de la tradició narrativa hispànica. D’entrada, i com ja ha assenyalat el guanyador del premi Nadal Lorenzo Silva, el fatalisme remet a la tragèdia grega i Lorca: els personatges estan en mans d’un destí al qual no es poden sostreure i que juga amb ells com si fossin titelles. D’altra banda, es posa de relleu la petja del Lazarillo de Tormes. Aquesta presència es fa evident en els capítols en què Prudencio Expósito, el guàrdia civil de conducta irreprotxable, denuncia als seus superiors les irregularitats que han comès els seus companys Borderías, Ángel Rubiales i el sergent Maroto. La denúncia, no casualment, es fa per mitjà d’una carta extensa que ocupa els capítols 8 i 10. D’altra banda, aquesta figura és deutora del tinent Gamboa a La ciudad y los perros, obra primerenca de Mario Vargas Llosa. El magisteri del peruà també és present a les darreres pàgines d’El baño de la Cava, en les quals s’expliquen dues històries paral·leles tot barrejant temps i espais, com a Conversación en la catedral. Per últim, quant al component d’intriga, la dosificació segueix de prop els ensenyaments de Juan Madrid i Manuel Vázquez Montalbán.

El baño de la Cava és una obra de compromisos i contrastos. De compromís entre localisme i universalitat, entre un cert costumisme temàtic i la gosadia formal, entre fer-se ressò de la llegenda oral i la fabulació literària transformadora. De compromís ètic, de presa de partit pels desvalguts, els humiliats i represaliats, els sotmesos a petites vexacions diàries, una novel·la on l’ambient de grisor i sordidesa de postguerra arriba al  lector amb contundència. De contrastos, com el que s’estableix entre la cita irònica de la segona ègloga de Garcilaso de la Vega, pòrtic del llibre que descriu el Tajo com un rierol amable en el qual es banya una nimfa, i la cruel realitat d’un riu que està a punt d’engolir la protagonista, filla d’una prostituta i d’un pare desconegut.

Fent balanç, hem de dir que El baño de la Cava compleix amb escreix les exigències d’una primera novel·la. Com a única objecció, el llast de les primeres pàgines, un pèl feixugues i titubejants. L’obra, això sí, agafa progressivament volada fins a arribar al clímax final del capítol 12, absolutament hipnòtic i memorable.

[Publicat a L’Informador de Martorell l’any 2002.]