¿Qui en surt mal parat d’una carga policial contra brètols que cremen contàiners després que els han desalotjat de la UB? La llengua catalana. I és que el lector segur que ha advertit que a la frase precedent hi ha tres incorreccions: 1. “carga”, que en català és “càrrega”; 2. “contàiners”, que és la paraula anglesa per a “contenidor”, i 3. “desalotjar”, que correctament es diu “desallotjar”. Però aquest és el nostre pa de cada dia quan conviuen en una peixera un peix gros i un de petit.

Sobretot aquestes coses passen i s’encomanen més ràpid que un “què li poso per berenar?” gràcies que els mitjans de comunicació fan d’altaveu i repeteixen determinats barbarismes, com si estiguessin entestats a donar-li la raó a Carles Casajuana, premi XXIX Premi Ramon Llull amb la novel·la L’últim home que parlava català. (Autor a qui, per cert, es van fer un fart de dir-li Casajuana, pronunciat amb jota castellana, només perquè el cognom no té una grafia conforme a la norma actual. Però pronunciar Casajuana a la castellana és tan absurd com pronunciar amb el mateix so un Pijuan o dir Aimeritx a qui es digui Aymerich.) Carles Casajuana ha subratllat en diverses entrevistes que el més preocupant per al futur del català és l’empobriment, l’amenaça del catanyol. Cada cop que algú utilitza aquest concepte de manera encomiàstica, tremoleu: esteu davant d’algú que comet poquíssimes incorreccions (o cap) en castellà, però que demana via lliure per cometre’n a gavadals en català. Segurament perquè, en el fons, la considera una llengua de segona, un patuès que no ha d’aspirar a gaire cosa i menys encara a esdevenir llengua comuna de cap comunitat que no sigui de veïns.

Ara bé, que la cura en l’ús de la llengua no ens ha de fer perdre l’espontaneïtat. A casa nostra sembla que estem massa preocupats per no cometre incorreccions i poc per la creativitat desacomplexada. (M’avanço a la possible crítica, per si un cas: ser creatiu no és metrallar castellanismes.) Comprenc que la inseguretat és normal quan es trepitgen arenes movedisses, però si una llengua vol fixar-se definitivament i ancorar-se en el passat, ho acaba aconseguint. I un cop ancorada en el passat, ja és apta perquè s’hi escrigui l’Ephemeris de torn. Heus ací la cruïlla davant la qual es troba tota llengua: la supervivència sense recórrer al calc constant, aconseguir fer via sense perdre gaire genuïtat.

Per cert, que a la novel·la de què parlava una mica abans, un dels protagonistes, escriptor en català, és víctima d’assetjament immobiliari. En altres paraules: que el volen fer fora de casa. “Desalotjar”, com diuen alguns en el català que ara es destrossa. Caram amb les metàfores, com les carrega el diable!

[Publicat el 2009 a L’Informador de Martorell]