Presentem a la Biblioteca Martorell el llibre Vertical (Edicions 62, 2018) de Teresa Pascual. Tant el presentador, el poeta Ricard Garcia, com l’autora fan gala d’un nivell intel·lectual superior a la mitjana. Estem tan acostumats a la xerrameca i a la mitjania que s’agraeix un diàleg d’alçada.

Quan tanco l’acte, el primer que faig és plànyer-me per la desconnexió entre els diferents territoris de parla catalana. Recordo que el 23 d’octubre, durant el meu viatge a Elx, convidat per El Tempir i Josep Escribano, em deien que ells miraven la Bola de Drac doblada al Principat, no la que es va emetre posteriorment al Canal 9. Avui dia tots aquests territoris estem connectats per les xarxes socials, però seguim sense reciprocitat en els senyals de televisió. Ens volen dividits i, preferiblement, enfrontats.

Sortosament, des del punt de vista dels Premis Vila de Martorell, el 2018 es va corregir una anomalia: per primer cop el va guanyar un poeta del País Valencià, Manuel Roig Abad, un poeta molt dotat per a la poesia intimista. Dic sortosament perquè dubto que cap premi del sud hagi omès en els premis tot d’autors principatins durant més de quatre dècades.

Encara que quan parlo són les 8 tocades i els ritmes vitals acostumen a ser més baixos a aquella hora, recordo que Àlex Susanna explica al seu dietari Paisatge amb figures que un poema és un accelerador. Ho afirma en un sentit vital i intel·lectual. Durant aquell vespre ho podem constatar, ja que hem estat una hora i quart enganxats a les paraules dels dos poetes.

Segueixo per subratllar l’afinitat entre presentador i poeta: Garcia té flaca pel símbol del xiprer, un element arrelat a terra i que el projecta cap al cel. Un símbol força anàleg a la torre del relonge (ella ho diu així i fins i tot ensordeix la ge) del barri marítim del Grau, a Gandia.

Durant els comentaris al llibre s’ha parlat de la mística, no necessàriament en un sentit religiós, sinó com a insuficiència del llenguatge. També de llocs de sedimentació semàntica, els tòpics, que no cal entendre en un sentit necessàriament pejoratiu: el vita flumen i el collige virgo rosas.

També han sortit a col·lació el pa i l’oli, tan mediterranis, que relliguen tota la riba mediterrània. Només hi falta el vi per completar la tríada. Tots aquests aliments, en realitat, tenen més complexitat que la que aparenten. Com va recordar durant el Vimart el professor d’història ja jubilat Jordi Vives, cap d’ells no es pot collir i menjar, tots demanen una preparació.

No em puc resistir de parlar de la capacitat evocadora de determinades paraules. Estic intentant llegir el Lazarillo de Tormes amb l’Aina, la meva filla gran, i van sortint ara i adés paraules com escurecer o luego. Encara les deien els meus avis, no fa pas tant. “Hazlo luego” volia dir “hazlo pronto” fa 500 anys, però també per als meus avis. Per què hi ha hagut aquest canvi semàntic, aquest empobriment tan accelerat?

Finalment, cal posar en relleu l’alta consciència lingüística que mostra el llibre i del fet que la poeta compta les síl·labes. (No m’he mogut gaire de Machado i allò del “¿Verso libre? Líbrate del verso / cuando te esclavice.” Tot sovint la manca de subjecció a metre d’alguns poemes em fa sospitar de la incapacitat del poeta de dominar la matèria poètica.)