Quan cauen els arbres gegants,

s’estremeixen les roques de les muntanyes llunyanes,

els lleons s’ajupen

enmig d’herbes altes

i fins i tot els elefants

es mouen feixucs cercant seguretat.

 

Quan cauen els arbres gegants

als boscos,

les coses petites reculen en silenci,

amb els sentits

erosionats més enllà de la por.

 

Quan moren les ànimes gegants,

l’aire que ens envolta es fa

lleuger, estrany, estèril.

Respirem, breument.

Els nostres ulls, breument,

hi veuen amb

una claredat feridora.

La nostra memòria, esmolada de sobte,

examina,

rosega paraules amables

que no vam dir,

passejades promeses

que mai no vam emprendre.

 

Les ànimes grans moren i

la nostra realitat, que hi estava

lligada, s’acomiada de nosaltres.

Les nostres ànimes,

que es nodrien

amb elles,

ara s’encongeixen, arrugades.

Les nostres ments, formades

i informades per la seva

resplendor,

s’esvaeixen.

Amb tot, no estem tan embogits

com si ens haguessin reduït a la inefable

ignorància

de les coves fosques

i fredes.

 

I quan moren les grans ànimes,

després d’un temps floreix la pau,

lentament i sempre

de forma irregular. Els espais s’omplen

amb una mena de

vibració elèctrica calmant.

Els nostres sentits, restaurats, i que mai

no tornaran a ser els mateixos, ens xiuxiuegen:

“Van existir. Van existir.

Podem ser. Ser i ser

millors. Perquè van existir”.

 

Maya Angelou (Saint Louis, Missouri, 1928 – Winston-Salem, North Carolina, 2014)

 

[When great trees fall, / rocks on distant hills shudder, / lions hunker down / in tall grasses,/ and even elephants /lumber after safety.

When great trees fall / in forests, / small things recoil into silence, / their senses / eroded beyond fear.

When great souls die, / the air around us becomes / light, rare, sterile. / We breathe, briefly. / Our eyes, briefly, / see with / a hurtful clarity. / Our memory, suddenly sharpened, / examines, / gnaws on kind words / unsaid, / promised walks / never taken.

Great souls die and / our reality, bound to / them, takes leave of us. / Our souls, / dependent upon their /  nurture, /now shrink, wizened. / Our minds, formed / and informed by their / radiance, / fall away. / We are not so much maddened / as reduced to the unutterable ignorance / of dark, cold / caves.

And when great souls die, / after a period peace blooms, / slowly and always / irregularly. Spaces fill / with a kind of / soothing electric vibration. / Our senses, restored, never / to be the same, whisper to us. / They existed. They existed. / We can be. Be and be / better. For they existed.]