[Per tastar el llibre, segueix aquest enllaç.]

Fa uns sis anys, una mica després que el Barça guanyés per segon cop la màxima competició europea de clubs, la Lliga de Campions, quatre escriptors ens vam ajuntar a casa de l’Armando Luigi per parlar de parir un llibre conjunt. Érem l’esmentat autor a més de Luis Fernández Zaurín, Juan Pablo Caja i jo mateix.

D’aquella nit del carrer del Bruc en van sorgir una pila d’idees esbojarrades sobre què podíem fer plegats. Un llibre humorístic, això era clar. Una d’aquelles idees primigènies va ser el germen de 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid). Finalment, per raons que ara no vénen al cas, només vam ser l’Armando i jo qui vam tirar endavant el projecte. El vistiplau per escriure’l va arribar molt ràpid: l’editorial Cossetània va veure clar que hi havia un llibre el mateix dia que va rebre la idea.

Com que el llibre va ser un petit èxit, vaig decidir reincidir, però en solitari. Se’m va acudir de fer una adaptació en clau blaugrana dels Moments estel·lars de la humanitat de Stephen Zweig. El llibre es va titular 100 moments estel·lars del Barça, un recorregut per la història del club en capítols breus, de dues o tres pàgines, que abastava des de la fundació del FCB fins a la Champions de 2011. Val a dir que era un recull documentat fins al punt que em vaig desplaçar a la final de Wembley per ser testimoni directe de la consecució de la Lliga de Campions. Tot en nom de la fidelitat als fets i no pas per esbarjo.

L’any passat (2012) encara em van venir al cap tres idees de llibres blaugranes. Una era la continuació de 100 motius, que es podria haver dit 100 motius MÉS per ser del Barça. La segona, un llibre a cavall entre la divulgació i la provocació: Els perquès del Barça (en al·lusió al reguitzell de “por qués” que va deixar anar Mourinho en una roda de premsa de trist record). La tercera, un llibre d’acudits. Aquesta última és la que vaig acabar portant a terme, d’acord amb el criteri de la meva agent, Sandra Bruna, i de l’editorial.

El més curiós del cas és que mai no s’ha fet un llibre d’acudits sobre el Barça i 365 acudits per a culers és el primer. El millor club del segle XXI ha generat biografies de presidents, jugadors i massatgistes. Històries del camp, de l’entorn mediàtic i de triomfs esportius. Reculls de cròniques i estadístiques. Llibres de fotografia. Llibres d’humor com ara Avui patirem o 100 años de buen humor. Però també una mà d’acudits, a part de les vinyetes, que no havien estat recollits en un llibre. Almenys fins ara.

El primer que salta a la vista és que tres quartes parts del llibre van contra el Madrid. Així que es tracta d’un llibre molt antimadridista no perquè jo ho sigui, sinó perquè el culer mitjà, el que ha ideat els acudits que m’he limitat a recollir, ho és. Tampoc no és difícil d’entendre per què això és així: quan el Campionat de Catalunya va ser relegat a un segon terme per la creació de la Lliga, el màxim rival del Barça va deixar de ser l’Espanyol i va passar a ser el Reial Madrid.

Pel que fa a l’ordenació, vaig decidir que la marquessin les línies de l’equip blanc: porter, defenses… I després entrenadors, presidents, jugadors galàctics… Hi ha llenya per a tothom. Fins i tot algun acudit vintage que apel·la a la memòria de les últimes dècades del lector culer.

 

Quant a les font dels acudits, tots s’han trobat a Internet. La majoria en fòrums blaugranes. D’altres, en fòrums colchoneros (també força antimadridistes). Algun remenant entre la premsa esportiva. Algun altre, traduint-lo de l’anglès, el francès o l’italià, lligues per on han passat alguns jugadors objecte d’escarn. Finalment, algun acudit és una piulada del Twitter reconvertida en format d’acudit. El resultat és un llibre heterogeni, ja que aplega ocurrències dolentes però clàssiques, i per tant inevitables, amb d’altres de més originals però poc conegudes.

 

Com el lector es pot imaginar, 365 acudits per a culers és un llibre que es podria allargar in aeternum. Perquè hi ha silencis clamorosos sobre Ibrahimovic, Bojan, Ronaldinho, Rochemback… I també de ben recents sobre el Milan i el 4-0 a Can Barça –de fet, me’n sé un parell que ara, per motius d’espai, no explicaré.

 

M’he permès d’incloure-hi un parell de picades d’ullet a l’humor del país. Una, fent servir un mot que en Jordi Rubirosa ha patentat en les transmissions de bàsquet (el gal·licisme apostlofant). Una altra, plantejant un acudit a l’estil Eugenio. Ja llençat, fins i tot me’n vaig inventar un parell –no recordo quins, i ho dic de debò.

 

Un punt que vull també esmentar és la inevitable pèrdua d’actualitat de qualsevol llibre. Quan el vaig escriure, Messi portava 3 Pilotes d’Or i no 4. Però com que havia fet una mà de correccions i l’editor estava fregit, no vaig gosar dir-li: “Canvia, si us plau, el 3 pel 4 i viceversa”. L’edició d’un llibre sovint s’acaba convertint en una contrarellotge i vaig témer que el Josep Maria Solé, una persona habitualment tranquil·la, em preguntés si calia corregir el recull per quarta vegada.

 

En fi, m’atreveixo a convidar al lector que s’endinsi en aquest bany de saviesa blaugrana administrada en píndoles de bon humor. Una per a cada dia de l’any, més una propina per a anys de traspàs. Que com diu la dita, “qui molt vol viure, de tot s’ha de riure”.