L’estiu passat em va caure a les mans La sonrisa de Mandela, de John Carlin. Una mica com passa amb la majoria de llibres que llegeixes, que els tries a la babalà mentre no fas una recerca específica o et documentes per a una novel·la pròpia. Més tard vaig llegir una obra que el complementa de forma magnífica, Mandela i el general. En aquesta segona part del díptic, el periodista anglès va traslladar parts del seu assaig al llenguatge de la novel·la gràfica de bracet amb l’il·lustrador martorellenc Oriol Malet. Recomano la lectura dels dos llibres precisament en aquest ordre, assaig i còmic, ja que el segon es focalitza en un aspecte més parcial de la lluita per l’emancipació de la població negra sud-africana mentre que el primer aporta una visió més global dels moments crucials de l’alliberament de la població negra sud-africana i l’accés a la presidència de Mandela.

El primer d’ells està basat en entrevistes del periodista Nelson Mandela i informacions que Carlin va redactar sobre el terreny, com a enviat especial a Sud-Àfrica. Carlin va viure la transició del règim d’apartheid a la democràcia actual, un període convuls i amenaçat en tot moment per l’ombra d’una involució. Carlin explica amb gran claredat com Mandela, després de dècades entre reixes, acarava el repte de demostrar fora de presó si tenia fusta de líder. I què havia planejat per a tothom, sobretot per a la minoria blanca que retenia el poder.

Si Mandela va triomfar en aquest procés va ser per una combinació d’habilitat i qualitats personals treballades a consciència. Mandela va ser capaç de dominar el seu partit, el Congrés Africà Nacional (ANC en les seves sigles angleses), i refrenar-lo de caure en una espiral de reacció terrorista davant de faccions negres i blanques que van desencadenar massacres contínues. Els va convèncer que calia mantenir l’himne afrikàner del país i hibridar-lo amb l’Nkosi Sikelel’ iAfrika. És a dir, va persuadir els seus que no es podia humiliar el rival polític si es volia fer un nou país amb fonaments sòlids. Per això també va mantenir gran part de l’administració blanca, fins i tot secretàries personals, quan va accedir a la presidència de Sud-àfrica.

Un altre gran tret que demostra el geni polític de Mandela és que, sent ell de llengua xosa, va aprendre afrikaans durant el seu empresonament, la llengua associada a l’opressor blanc. D’aquesta manera, feia servir afrikaans en les negociacions amb el president De Klerk i va saber conduir gran part dels afrikàners més radicals cap a l’arena política.

Precisament aquest és l’aspecte en el qual destaca la novel·la gràfica per sobre de l’assaig. O, dit d’una altra manera, allà on el còmic escenifica amb detall història i intrahistòria d’aquell moment crític. Quan el militar retirat Constand Viljoen, antic cap suprem de les forces armades del país, accepta unir-se a l’extrema dreta disposada a emprendre una guerra civil, Mandela tenia el repte majúscul de dialogar-hi.

Qui vulgui saber quina relació es va establir entre Madiba i un militar veterà de la guerra contra Angola i com van conjurar plegats la guerra civil i el consegüent bany de sang, pot llegir aquests dos llibres magnífics. De retruc, entendrà com Viljoen va acabar considerant Mandela “el més gran entre els grans”.