Tornarem a ajuntar-nos la família,

a menjar com si no existís demà

i algun menut, a dalt d’una cadira

el vers recitarà.

 

Però els forats que van quedant a taula,

encara que els vulguem dissimular

entre la xiscladissa de canalla,

ningú no els omplirà.

 

Tornarem a cantar alguna nadala

a tot estrop, bramant, desafinant,

i un tió arraulit entre les mantes

podrem atonyinar.

 

Però la veu en el record, callada,

com un crit que vingués del més enllà,

la veu dels que no hi són, la dels que ens falten,

sempre ressonarà.

 

Tornarem a atiar les esperances

com brases que voldríem revifar,

i la veurem als ulls de la mainada

quan obren els regals.

 

Però seran les ombres allargades

que a tot arreu ens van acompanyant

qui ens diran amb veu alta i neta i clara

“torno amb tu per Nadal”.