Quan va passar fa uns anys allò del Carmel, els ensorraments sobtats, els desnonaments a corre-cuita i a deshora, segur que a molts dels afectats els va venir al cap que havien de salvar una sola cosa al preu que fos: les fotografies. Tot sovint sembla que perseguim amb afany l’acumulació d’aparells tecnològics cada cop més absurds, o objectes extravagants de decoració, però en un moment com aquell, en què s’ha d’agafar només el que és essencial, estic convençut que molts van pensar a salvar les fotografies. Ni televisors de plasma ni coses per l’estil, sinó uns trossos de paper que permeten tirar endavant, quan tot s’ensorra al voltant, des de la memòria del que hem estat i el que han estat els nostres.

El preu d’aquest capital simbòlic i sentimental es difícil de mesurar, perquè té un punt d’immaterial, malgrat la base física. L’historiador Jaume Sobraqués, a propòsit dels papers de Salamanca, també deia que era molt difícil posar-los un preu, perquè el valor simbòlic no hi ha manera de quantificar-lo. Tornant al que ens ocupa: quin preu té la foto de l’àvia? I la del pare? I la del home o la dona? I la dels fills? És torbador que es puguin trobar fotografies personals antigues als encants de tants llocs. Què s’ha fet de tota la família a què pertanyien? No ha quedat ningú que volgués o pogués conservar la memòria gràfica dels seus avantpassats?

El Ramiro Martín-Llanos, un periodista argentí que cobreix la informació blaugrana per a El 9 Esportiu, explicava fa poc en un programa de ràdio que la pèrdua més sensible que havia tingut mai també havia tingut a veure amb unes fotografies. En un viatge transoceànic li van perdre part de l’equipatge i dels àlbums de fotos familiars que hi havia a dintre no se’n va saber mai més. La compensació econòmica habitual en aquests casos, un grapat d’euros, semblava una broma de mal gust al costat de la dimensió de la pèrdua.

Afortunadament, gràcies a les càmeres digitals, les fotografies ja no s’emmagatzemen només en capses de galetes. Per a la meva filla de tres anys les fotografies mereixen el mateix tractament que qualsevol paper reciclat: les rebrega, les guixa si et despistes, les esquinça… Però no passa res, perquè en podem fer tantes còpies com vulguem. Ara bé, que aquesta doble localització té inconvenients: si s’obrís el terra sota els peus i vingués la pressa dels bombers a fer-nos fora de casa d’improvís, no sabríem si córrer a salvar primer als àlbums de fotos o el disc dur de l’ordinador.

[Publicat a L’Informador de Martorell el juny de 2010.]