Per què ‘365 acudits per a indepes’?
Vigília de Sant Jordi de 2014. Tard, però a temps, faig amb cotxe cap a la festa de La Llança d’Òmnium Cultural, a la ronda de Sant Antoni. Allà hi ha la fàbrica Moritz i m’endinso escales avall en un cau ombrívol i acollidor on no havia estat mai.

El primer que faig és saludar la Carmen Pérez, amb qui tenia cita. Ella em presenta l’Oleguer Serra i la Muriel Casals. Resulta que jo, com a escriptor de segona divisió, part alta de la taula, estava convidat a anar l’endemà a l’esmorzar de l’Hotel Bergara. Se m’havia acudit que, com que teníem la votació del 9N, que encara ens pensàvem que podia ser un referèndum, el 23 al matí podríem repartir xapes de “9N. Votar és normal” durant l’esmorzar. La Carmen em dóna 50 xapes per a l’endemà i jo em dedico a papallonejar ací i allà. Una mica perdut, com correspon a un paio gairebé anònim que, en canvi, coneix quina cara fan molts escriptors. Com que no sé què fer, em demano una cervesa.

Saludo la Pema Maymó, l’Ester Pujol, la Sílvia Rodríguez i la Berta Bruna. (Les tres darreres ja no són al Grup 62, però en aquell moment hi eren.) Riem una mica amb l’Anna-Priscila Magrinyà, reina del desert, que aleshores era cap de premsa de Cossetània. Sempre em passa en aquests actes que parlo amb tothom i amb ningú. M’imagino que és un mal comú.

L’editor
Va ser aleshores que vaig veure el Jordi Farré, l’editor de Cossetània. A Cossetània servidor ja hi havia publicat tres llibres fins aleshores. El primer, 100 motius per ser del Barça i no ser del Madrid (2010), va ser una gamberrada concebuda per uns quants amics després que el gloriós FCB de Frank Rikjaard guanyés la Lliga de Campions de Ronaldinho, Xavi, Deco i companyia. El segon va voler ser una història abreujada del millor club de futbol del món escrita amb un cert aire literari: 100 moments estel·lars del Barça. Em voltava pel cap la idea de traslladar a l’esport les miniatures històriques que Stefan Zweig va compondre als Moments estel·lars de la humanitat. Malgrat que el llibre no va funcionar tan bé com el seu predecessor, l’editorial es va rescabalar amb 365 acudits per a culers, que el Sant Jordi de 2013 va ser el 10è llibre més venut de no ficció en català.

El cas és que em vaig acostar al Jordi i li vaig dir: “Què? Què fem?”.

El Jordi és un paio d’edat indeterminada i aspecte juvenil. Trobo que s’ha parlat molt de la immortalitat de Jordi Hurtado i poc de la que palesen editors com Jordi Farré i Ernest Folch, que semblen ancorats en uns perpetus 40 anys. (Ja se sap que els 40 d’ara són els 30 d’abans.)

El Jordi Farré, un dels meus editors, no és algú que sigui fàcil d’ensarronar. La majoria d’editorials es poden equivocar algun cop a l’any, però no gaires. Han de tenir olfacte per saber quins títols funcionaran i amb quins altres aconseguirien convertir-se en un bonic cadàver. El cas és que el Jordi en els darrers anys m’ha rebutjat, com a mínim, tres idees: un llibre humorístic sobre xarxes socials, un llibre de draps bruts del Barça, un llibre de cuina per a inútils com jo… I crec que me’n deixo algun i tot.

La zero de Moritz
El Jordi em va mirar i em va dir: “Anem a fer una cervesa”. Jo, com que n’acabava de prendre una, vaig pensar que el millor seria demanar-ne una sense alcohol. Així que em vaig demanar una Epidor.

Al cap d’una estona, em va felicitar pel llibre dels acudits per a culers. Quan els vaig compilar encara no havia llegit Ministeri d’Incultura, d’Andreu Pujol Mas. Però amb tot i amb això intuïa que el llibre en català sempre fa aigües per algun lloc. I que un dels flancs febles era el del llibre més popular, de consum, humorístic, però amb prou correcció lingüística. Un territori que és gairebé de monocultiu del castellà. (Per cert, que fa uns dies vaig tenir una conversa interessant amb la Mònica Fulquet en què va tornar a sortir a col·lació aquest títol que publicà Acontravent.)

Per què no unir independentisme i humor? Per què no garbellar els acudits sobre el procés, sobre el 9N, sobre el PP i Ciudadanos, sobre els espanyols, sobre els catalans? Amb un condicionant, que n’han de ser 365 —sempre n’hi afegeixo un per a anys de traspàs—, i amb un criteri únic per separar el gra de la palla: si m’han fet gràcia a mi, entenc que faran gràcia a algú més.

Vaig demanar-me una altra cervesa sense alcohol (“Una Epidor, si us plau”) perquè notava que encara no se m’havia passat l’efecte de la primera Moritz. Vaig pensar que, aigualint-la, segur que estaria en condicions de conduir sense cometre imprudències. En acabat, diverses persones de la junta d’Òmnium, com la Rita Marzoa i el Jordi Ferré, van sortir a sopar. M’hi vaig comboiar, però era força tard i el Jordi decidí tornar a l’hotel. “Fem una birra?”, vaig proposar. Ell va declinar amablement i cadascú va tirar pel seu camí.

L’endemà, diada de Sant Jordi, seria exagerat afirmar que em vaig despertar amb ressaca, però sí que tenia la impressió que havia begut una mica més del compte. Encara trigaria unes setmanes a saber que l’Epidor no era la cervesa sense alcohol de Moritz i que m’havia tornat a ficar en un jardí ple de paranys anomenat “has de fer un llibre i l’has de tenir per a tal data”.