Hi havia una vegada una nena que vivia a Martorell i que, per culpa del que li deien alguns amics del col·le, començava a dubtar si els Reis Mags existien o no. No és que ella en tingués cap prova, és clar. Però tenia la mosca rere l’orella per culpa de rumors sense fonament que escampaven alguns nois descreguts i que volien ser com els grans.

El dia de la cavalcada, després de veure Ses Majestats travessar el Pont del Diable, il·luminat amb focus de colors preciosos, va tornar a casa sorruda i capficada.

—Què et passa, Aina? Que no t’ha agradat la cavalcada? —li van preguntar els pares.

La nena va fer una moixaina de contrarietat i va respondre secament:

—Sí que m’ha agradat.

Els pares, que no volien veure la filla capcota en un dia com aquell, van insistir:

—I doncs? Digue’ns, què et passa?

L’Aina va fixar la vista a terra i va dir amb un fil de veu:

—Hi ha nens de la meva classe que diuen que els Reis Mags no existeixen, que en realitat…

No va poder acabar la frase, perquè tres cops secs i forts a la porta la van interrompre. Eren els cops d’algú que semblava que tenia molta pressa.

—Qui deu ser, a aquestes hores? —es van preguntar tots tres a la vegada.

Poc s’esperaven trobar a l’altra banda… els tres Mags d’Orient en persona! Els mateixos que acabaven de travessar el Pont del Diable. Els mateixos que havien rebut la clau que obria totes les llars de Martorell de mans de l’alcalde i que havien desfilat per la vila, escortats pels patges, carregats de regals. Els Reis de tota la vida, vaja.

—A què ve aquesta cara de sorpresa? Que us estranya que haguem vingut a aquesta casa? —va preguntar Melcior.

L’Aina i els seus pares no se’n sabien avenir: havien emmudit i no eren capaços de badar boca.

—Ens han arribat veus que aquí hi ha una nena que pensa que els Reis no som màgics —va afegir Gaspar amb un to de suau reprovació.

—Bé, jo, en realitat sí que crec en vosaltres—va encertar a dir l’Aina, un cop es va haver sobreposat de la sorpresa inicial—. Però hi ha nens de la meva classe que no hi creuen.

Els Reis es van mirar els uns als altres i van sospirar fondo. Aleshores Baltasar va fer un pas endavant, va posar una mà a l’espatlla de la nena i li va preguntar:

—I tu, Aina? Tu creus en la màgia? Tu creus en la força de la llum que neix del cor?

L’Aina el va mirar de fit a fit, va assentir amb el cap i va dir:

—Jo crec en el que veig. Crec en vosaltres. Crec en la màgia.

Els Reis es van mirar entre ells, alleujats. El vell Melcior es va acaronar la barba blanca i va prendre de nou la paraula:

—Aleshores, bufona, vés-te’n a dormir aviat. Perquè avui tornarem a casa teva amb tot de regals i has d’estar ben adormida. Tenim un regal especial per als nens que són com tu.

Aquell vespre, a diferència d’altres, l’Aina se’n va anar al llit sense ronsejar. Gairebé no va voler ni sopar i no es va ni rentar les dents!

L’endemà, quan es va despertar, entre el munt de regals que li havien portat els Reis, es va fixar en un de més petit, guardat dins d’una capsa amb un llacet. Quan la va obrir, a dins hi va descobrir un objecte petit i lluminós. Un penjoll amb cor vermell del qual brollava una llum que enlluernava i amb una inscripció que deia: “Que mai ningú no t’apagui la llum de la il·lusió”.