Ahir dia 4 de juliol, dia de la Independència dels Estats Units d’Amèrica, ERC de Martorell va portar el seu líder, Oriol Junqueras, al Centre Cultural a les 8 del vespre. Durant la següent hora i mitja el diputat republicà va mantenir literalment clavat a la butaca un auditori ple a vessar, magnetitzat pel discurs del professor i polític.

 

Àmbit local
La presentació de l’acte va córrer a càrrec de la número 2 de la població, Míriam Riera, i Jordi López, exmembre del PSC que va protagonitzar un abandonament de les files socialistes força comentat. Primer de tot van començar per presentar l’únic regidor republicà de Martorell, Adolf Bargués, qui va centrar la seva intervenció en dos eixos: subratllar la manca d’incidència local que té la seva formació davant la majoria absoluta convergent i l’intent de fer visible la seva tasca d’oposició amb propostes que incomodin aquesta majoria.

 

Paroxisme emocional
Però el plat fort del vespre era Oriol Junqueras, que no va decebre. Tossudament alçat a la platea, en comptes de refugiat dalt de l’escenari i rere el faristol, Junqueras va tenir una intervenció brillant i vibrant, plena de dades i emotiva. El president republicà, que ha fet actes com el d’ahir a gairebé tot el Baix Llobregat, es va mostrar cansat en diverses ocasions (es va fregar la cara amb el palmell o amb les dues mans) i algun cop se li va trencar la veu i se li van humitejar els ulls mentre parlava. I qui no és capaç de plorar amb un home que plora?

 

La situació emocional del país la va resumir amb el concepte de “paroxisme emocional”. “Com estem?”, es va preguntar retòricament. “Estem cansats. Molt cansats. Estem preocupats. I també estem molt animats. Perquè tenim la impressió que som més a prop que mai dels nostres objectius”.

 

“Estem inquiets”, va prosseguir, referint-se a la part incontrolable de la crisi econòmica. “I estem tranquils. Perquè sabem que una part depèn de les nostres aptituds i de la nostra actitud. Del nostre esforç. I la capacitat de tots nosaltres junts és molt forta. Estem davant d’un moment que pot ser decisiu i que ho serà si el fem decisiu”.

 

La crisi: ferides i oportunitats
Tot seguit, Junqueras va fer balanç de la situació econòmica. Com a gran llast, es va referir a tot el que té a veure amb el mercat interior. Els gairebé 900.000 aturats, les 300.000 famílies sense cap tipus d’ingrés i l’asfíxia de les finances públiques. Però no es va estar de subratllar tot el que està vinculat a l’exterior, i que funciona millor que mai: la capacitat d’atreure inversió estrangera (2.200 MEUR durant el 2012, que ens situa com a regió europea continental capdavantera); les exportacions, que baten rècords any rere any; el turisme, que no només aguanta sinó que tiba, i la recerca.

 

A continuació es va referir a quina ha de ser la via per guanyar en competitivitat. “Si només competim reduint sous, anirem a parar a la misèria”, va dir amb contundència. “Hem d’abaratir costos en energia i en transports”. Respecte dels transports, va explicar que no podia ser que el carrilet fos alhora tren miner, de passatgers i de mercaderies (per als cotxes de la SEAT, per exemple). També es va referir a l’error de no disposar d’un tren amb ample de via europea i a l’enllaç pendent d’acabar entre l’A2 i l’A7, un monument a la deixadesa de l’Estat que es pot visitar entre Sant Andreu de la Barca i Pallejà.

 

La mare dels ous
“Generem prou recursos? Sí. Però no els tenim a disposició perquè algú ens els pren”. Així de taxatiu es va mostrar Junqueras, que va citar dades macroeconòmiques per exemplificar la gravetat de la situació.

 

El 2012, la recaptació pels grans impostos a Catalunya (IVA + IRPF + impost de societats) va ser de 33.230 MEUR. El retorn de l’Estat són 14.500 MEUR. Pel camí es queden prop de 18.000 milions d’euros. O 16.000, si es tenen en compte altres transferències i es fa cas de les balances fiscals. En els darrers 26 anys, des de la primera reforma fiscal a Espanya, que coincidí amb la seva entrada a la Unió Europea, el drenatge fiscal no s’ha aturat.

 

Com a conseqüència d’aquest greuge sostingut en el temps, “els pobres dels territoris rics financem els rics dels territoris suposadament pobres”.

 

Dret i deure a decidir
Pel que fa al dret a decidir, Junqueras s’hi va referir d’una manera prou original. “Potser algú pensa que no hi tenim dret. Però tenim la necessitat. I de la necessitat de la nostra gent se’n deriva un deure”.

 

Perquè l’any 2013 el sostre de dèficit que imposa el ministeri d’Hisenda implicarà una retallada addicional de 3.600 MEUR, en una conjuntura en què la Generalitat no es pot endeutar perquè depèn d’una administració, la central, que deu 1 bilió d’euros.

 

Per exemplificar la magnitud de la tragèdia, Junqueras va fer un exercici de sumes. Els 3.600 MEUR citats són el pressupost anual dels hospitals de Bellvitge, Clínic, Vall d’Hebron, Josep Trueta i Joan XXIII; més tota la despesa en universitats; més el pressupost en mossos d’esquadra i bombers; més el de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), i 1.000 milions d’euros addicionals. Queda, doncs, demostrat que el problema no són la commemoració del 2014 o la despesa en polítics o en càrrecs de la CCMA.

 

L’Estat en contra
Junqueras va posar encara més dades sobre la taula per posar de manifest l’escanyament premeditat del país. Durant els darrers 20 anys, Catalunya ha representat el 20% de la població. El 20% del PIB. El 24% dels impostos. A canvi ha rebut el 10% de la inversió i el 37% d’inspeccions fiscals.

 

Això a banda, el líder republicà no es va estar de recordar els 8.850 MEUR que l’Estat deu a Catalunya. Diners pressupostats i que es deuen en compliment d’una llei orgànica com és l’Estatut, però que el Tribunal Constitucional (TC) eximeix de complir. Mentrestant, l’Estat es gasta els 16.000 MEUR del dèficit fiscal català en autovies gratuïtes, línies d’alta velocitat i submarins que s’enfonsen.

 

Sang, suor i llàgrimes
En un dels moments més emotius de la nit, el líder republicà va arribar a confessar que la situació és límit: “Estem desesperats”. L’Estat no paga els diners de la llei de dependència ni les beques. Per això s’apuja la pressió fiscal a Catalunya, on es recapta un 43% de l’impost de patrimoni de tot l’Estat. I s’intenta implementar l’euro per recepta o la taxa als dipòsits bancaris, mesures totes que l’Estat envia al TC.

 

Pel que fa a les duplicitats administratives que el govern espanyol vol suprimir, Junqueras les va enfocar de forma inversa a com aquest les planteja. I és que els ministeris de Cultura, Ensenyament, Salut i Habitatge, amb les competències transferides a les comunitats autònomes en tot o en part, suposen una despesa anual de 10.000 MEUR.

 

En clau més de país que de partit
Durant el tram final de l’acte, Oriol Junqueras es va centrar a demanar un esforç col·lectiu de país que vagi més enllà dels partits. “L’objectiu d’ERC no és guanyar eleccions, és salvar el país i la seva gent”. Perquè el país l’han construït persones des de moltes sigles polítiques i des de moltes entitats.

 

Abans dels aplaudiments finals i la interpretació dels Segadors, amb la veu novament trencada, el líder republicà va fer una crida final a l’acció: “Ajudem-nos a fer servir la majoria. La majoria ja existeix. Doncs fem-la servir. Us necessitem. Ens necessitem. Estiguem a l’alçada d’aquest deure”.