A gran part del domini del català, el “quadrúpede de la família dels cànids, espècie Canis familiaris, es coneix com a gos. El mateix Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) que ens defineix així el millor amic de l’home ja ens avisa de seguida, però, que no rep aquest nom a tot arreu on es parla català, per bé que la forma és general al català septentrional, occidental, oriental i valencià. Aquest diccionari no normatiu, a més, ens aporta autoritats sobre l’ús del mot, que es remunta per escrit almenys al Tirant lo Blanc, on s’escriu amb ce trencada: goç i plural goços. En qualsevol cas, amb la essa sorda actual en el plural.

Ara bé, ja de seguida ens adverteix mossèn Alcover que gos conviu amb un altre significant: “La denominació de gos sembla esser relativament moderna; els documents catalans més antics porten ca, i a les Balears es conserva el mot ca en lloc de gos.” De fet, el famós ca Cèrber, guardià de les portes de l’Hades, es diu ca i no gos. Un ca que en castellà s’escriu de forma aglutinada i ha esdevingut mot lexicalitzat (cancerbero) per referir-se al porter d’un recinte que fa servir formes brusques i també al porter de diversos esports.

Antoni Llull Marí explica amb més exactitud quan es produí la irrupció del gos i el desplaçament parcial del ca que Alcover suposa “relativament moderna”: “Per devers el segle XIV començà a usar-se a alguns llocs el mot gos, que acabà substituint el clàssic ca en una gran part del domini lingüístic. Sembla que gos, com el llenguadocià gous, sortí de la veu usada per cridar l’animal, com el nostre cus, sobre el qual es formaren cussa i cussó.”

Una altra paraula per denominar aquest animal és quisso o quissó. Segons l’Alcover-Moll, són paraules diferents. Quisso “es diu sobretot en llenguatge infantil o bé com a crit per a fer venir els dits animals”. El DLC només ens informa que és una paraula popular i ens remet a gos. En canvi, un quissó és un “cadell de gos” o un “gos petit”, la traducció al castellà del qual és gozque o perrito. Pel que fa a l’etimologia, la paraula quisso prové del llatí quis.

I ja que parlem d’etimologies, examinem breument les de gos i ca. La primera prové “probablement de kos o kus, onomatopeia de la veu amb què es sol cridar el ca, i que té variants en totes les llengües romàniques (cf. esp. gozque, ant. fr. gous, port. gozo, it. cuccio, etc.)”, segons el DCVB. El DLE també abona aquesta procedència: “De la interj. gozc, con que se llama al perro.” Ca és més transparent: prové de la paraula llatina canis.

Per cert, la paraula gozque esmentada més amunt és molt viva a països com Colòmbia. Allà significa gos de carrer, procedent d’una barreja de races i, fins i tot, sarnós (chandoso). Segons el DLE, gozque actua com a adjectiu: perro gozque. És aquell que és “muy sentido y ladrador”. A Colòmbia, però, té ús de substantiu i se sol dir sense acompanyar perro. Un gozque o variants en diminutiu. El gozque seria, doncs, l’equivalent del petaner, paraula que actua com a substantiu i com a adjectiu. Segons el DLC, és el gos “petit de mena i de raça indefinida”. I la paraula petaner prové d’on sembla: de pet.

Així doncs, no pas de pet, sinó fent una bona marrada, arribem al final d’aquest article sobre el nom del gos o ca o quisso o petaner, que és aquell que més li plau a l’amo o mestressa. I que en el cas del meu avi patern, i sembla cosa de broma, era Sagasta, igual que el polític vuitcentista que exhibia una retòrica cèlebre que qui sap si el seu homòleg caní era capaç de reproduir en forma de lladrucs.