A la pel·lícula Roma, de Fellini, hi surt un personatge que diu que les dues úniques coses bones que van fer els feixistes a Itàlia va ser acabar amb les mosques i aconseguir que els trens arribessin puntuals. No és poca cosa: a l’Espanya constitucional o a l’assimilada, tot i les gairebé quatre dècades de govern franquista, crec que el balanç no és, ni de lluny, tant positiu. Per començar, de mosques en tenim tantes com sempre. I, quant als trens, la meva infantesa són records de llargues esperes a l’andana. Resulta que jo, de petit, tenia les dents pitjor que ara, així que els meus pares decidiren de posar–m’hi “un aparell” (abans se’n deia així; ara que el nivell cultural s’ha enlairat, tothom parla d’una ortodòncia o de bràquets). El viatge tenia lloc entre l’isolat Bellvitge d’abans de l’arribada del metro i el carrer d’Aragó, a Barcelona, al costat del Servei Estació. Els dies que tocava anar al dentista la mare m’anava a buscar al col·legi i em portava galetes untades amb mantega embolicades en paper de plata. Quan arribàvem a l’estació, preguntàvem pel tren i sempre se n’havia anat o encara trigaria d’arribar. Així que sempre ens tocava d’esperar–nos una bona estona. Els horaris, llavors, eren només a tall d’orientació. Jo em dedicava a caminar amunt i avall per la línia gruixuda de les rajoles, a observar les deixalles de coloraines que hi havia a la cuneta de la via, entre les pedres, totes iguals, d’un blanc i negre quasi geomètric (no sabia que es deien balast) i cobertes amb un polsim daurat, màgic.

En resum, el tren (la seva absència) em permetia de somiar despert. I és que el tren ha estat, de sempre, company dels somnis. No només perquè s’hi pugui fer una becaina, sinó també perquè ha encarnat els somnis de fugida. El cantant Joaquín Sabina diu que de petit ja somiava amb trens que anaven cap al nord, ric i ple de promeses, des del seu Jaén provincià i opressiu. Ha estat també sinònim d’aventura. Només parlar del Transiberià, 9300 quilòmetres de via fèrria entre Moscou i Vladivostok, ens vénen al cap les paraules luxe, desafiament als propis límits. Diem Orient Exprés i des seguida pensem en el glamour d’un viatge amb assassinats comesos amb daga o enverinament. Els trens també apareixen a les pel·lícules de l’Oest americà, recorrent distàncies immenses abans de deixar un viatger vestit de negre i cofat amb un barret Stetson de cowboy a una estació solitària i polsegosa. O en aquelles altres en què els viatgers s’entretenen disparant els búfals amb els rifles de repetició des de les finestretes abaixades. Una de les primeres obres mestres del cinema, El maquinista de la General, de Buster Keaton, té com a escenari principal un tren de vapor. I avui dia, encara James Bond i altres espies altruistes es veuen obligats a desactivar–hi bombes que podrien causar centenars de víctimes.

Amb el temps, el tren ha estat desplaçat del seu lloc de privilegi simbòlic (símbol de fugida i aventura) per l’avió, i aquest relleu s’adiu perfectament amb el tipus de vida actual, tant adelerada, que menem: el turista no es pot permetre de perdre el temps en el camí, així que agafa la drecera de plantar–se de manera directa a la seva destinació. Consegüentment, es perd el camí, que és el principal objectiu del viatge, segons escriví Kavafis a Ítaca i cantà Lluís Llach, tot i que no hi fem cas (jo entre ells). Encara i així, si em donessin a escollir entre el càtering prefabricat d’unes aerolínies, a bord d’un avió, i les galetes de mantega al tren, sens dubte em quedaria amb les galetes.

[Publicat a L’Informador de Martorell l’any 2002.]