Diumenge passat, 30 de setembre, va traspassar Teresa Amat, nascuda a la Torre de Santa Llúcia de Martorell el 1950. Va viure els últims anys de la seva vida al carrer de Sant Lluís, amb vistes a la seva casa natal, però amb un entorn prou modificat pel pas del temps i dels homes. Responsable del Servei Local de Català Amat va treballar primer a...
Llegir més
Ahir vaig parlar amb una parella d’uruguaians que viu a Catalunya fa 18 anys. Ell entén força el català; ella, menys. Tenen dues filles. Una, de 25 anys. L’altra en té 16. Em van explicar que la primera parla el català millor que la segona. “La gran el parla com tu”, em van dir. Com és això possible? Si la primera ni tan sols va...
Llegir més
L’estiu passat em va caure a les mans La sonrisa de Mandela, de John Carlin. Una mica com passa amb la majoria de llibres que llegeixes, que els tries a la babalà mentre no fas una recerca específica o et documentes per a una novel·la pròpia. Més tard vaig llegir una obra que el complementa de forma magnífica, Mandela i el general. En aquesta segona...
Llegir més
El 30 de maig d’enguany vaig fer un tuit que va tenir molt d’èxit a X i que avui reprenc per enriquir-lo amb aportacions de diversos tuitaires: “Avui a una pagesa de Martorell (sí, pagesa i de Martorell) li he sentit a dir que no tenia “la bossa d’en Rutxil”. Ho heu sentit mai? Sabeu què vol dir aquesta expressió deliciosa?” La pagesa era, crec...
Llegir més
Em vaig assabentar de la mort d’Àlex Susanna l’endemà que es produís a través del seu amic fraternal Marcel Riera. Un whatsapp breu en què es confirmaven els pitjors pronòstics de fa mesos. Vaig tenir la sort de conèixer Susanna en persona gràcies als premis Vila de Martorell. Ell n’era el president i jo, un dels membres. La deliberació del primer any va ser convulsa....
Llegir més
Sovint les preguntes més òbvies són les més difícils de respondre. Ens amenacen des d’un què o un per què. Què és la poesia? Per què n’escrius? Són preguntes que van al moll de l’os i que, per tant, evitem respondre i tendim a sepultar sota tones de xarrameca. Per què escriure aquesta novel·la sobre Einstein? La idea va venir arran de la sorpresa que...
Llegir més
Algú va dir que l’estil és l’home. Si això fos veritat, l’escriptura de Jordi Benavente (JB) es podria definir com a nerviosa, riallera, amb barba, vestida amb roba sense marques visibles i que, quan no corre, fendeix l’aire amb bicicleta, a vegades deixant una estela en forma de fill a la cadireta de darrere. Benavente de petit devia ser un belluguet; ara és un argent...
Llegir més
Presentem a la Biblioteca Martorell el llibre Vertical (Edicions 62, 2018) de Teresa Pascual. Tant el presentador, el poeta Ricard Garcia, com l’autora fan gala d’un nivell intel·lectual superior a la mitjana. Estem tan acostumats a la xerrameca i a la mitjania que s’agraeix un diàleg d’alçada. Quan tanco l’acte, el primer que faig és plànyer-me per la desconnexió entre els diferents territoris de parla...
Llegir més
He trigat tant de temps a escriure a aquest article que n’hi ha almenys tres que se m’han avançat. Un és “El català no suma”, de Laura Marí. Un altre, el de Marta Rojals a Vilaweb, “Quan el català no toca”. Finalment, un tercer article també a El Matí, en aquest cas de Jesús Lana: “Que ens preneu per imbècils?”. Tots tres expressen el mateix...
Llegir més
El 21 de novembre, Jordi Boladeras i Sancho, tècnic de normalització lingüística, poeta i escriptor, va dictar la conferència “L’home que no volia la hac” al castell de Pallejà. Com que treballa a normalització lingüística, va escriure “l’home”, per bé que Fabra optava per una altra solució més dràstica: suprimir totes les hacs. Per això el títol de l’article és com és. Després de les...
Llegir més