El 30 de maig d’enguany vaig fer un tuit que va tenir molt d’èxit a X i que avui reprenc per enriquir-lo amb aportacions de diversos tuitaires:

“Avui a una pagesa de Martorell (sí, pagesa i de Martorell) li he sentit a dir que no tenia “la bossa d’en Rutxil”. Ho heu sentit mai? Sabeu què vol dir aquesta expressió deliciosa?”

La pagesa era, crec que ho puc dir, la Tere Tió del carrer del Mur. Una de les filles de la Paquita Arnaus Raurich i, per tant, família d’Éric Cantona. Després d’uns segons d’astorament, perquè no havia sentit mai l’expressió, vaig pescar de seguida que en Rutxil era un dels Rothschild, la família de banquers jueus. Em va semblar molt graciós que la Tere, mentre remenava bercocs, em mostrés una adaptació genuïna al català d’un cognom alemany: la paraula en català es fa aguda, no plana, i no hi ha traces de la -d final, que no es pronuncia com la te típica de Madrid.

Amb tot, les adaptacions domèstiques de Rotschild presenten variants, si hem de fer cas de les aportacions de diversos usuaris de la xarxa: Ròtxil, Rotxil, Rutxil, Ròquil, Roxiu, Rotxila, Ruixil…

El periodista i escriptor Jaume Clotet va apuntar al meu tuit que la seva iaia ho deia sempre i que la seva tieta encara ho deia. Va ser el primer d’un devessall de persones que afirmaven que els seus avantpassats la deien molt sovint.

En el camp de les variant, l’usuari @camporuira va afegir que havia sentit “els béns de Rotxill”. L’Eulàlia Armengol (@eulaliasara), que sa àvia deia constantment, “ei, que no som de can Rutxil!”. No tenir la butxaca, la renda, la cartera d’en Rutxil, van comentar altres persones.

Pel que fa a altres famílies que es consideren acabalades, l’exsenador Miquel Àngel Estradé va aportar “la bossa d’en Magí Llorens”, un conegut banquer lleidatà, com a variant usual a la capital del Segrià.

A Igualada, Robert Genovès va afirmar que l’expressió “ser de cal Godó” encara era viva. Els Godó de La Vanguardia ja eren rics des de fa generacions i en tenien fama.

Cesc Prat (@Banyeres) explicava que, amb el mateix sentit d’opulència, a Sabadell en diuen “semblar de cal Turull” o, a Sant Cugat, “de cal Rocamora”. O de “cal Don Pedro” a Castellar del Vallès. Sense sortir del Vallès, la regidora de Cultura de Matadepera, Núria Garcia (@Nuria-GM3), es va sumar a la feta de les variant: a Terrassa es diu “sembles de cal Barata” per un propietari original de bona part dels terrenys de parc de Sant Llorenç i Matadepera.

A Mallorca, segons @romanial_flor, es fa referència als diners del de can Verga, pel malnom del banquer Joan March.

Al nord del País Valencià, “lo ric de Fredes” (la Pobla de Benifassà, Baix Maestrat) és un equivalent encara viu. Sense sortir del País Valencià: L. Polo (@barbut_el) esmenta “el banc del tio Toca”.

La paremiologia catalana comparada de Víctor Pàmies explicita encara més variant i més fonts d’aquesta dita.

El milionari del Putxet o de cal Ti són altres formes per referir-se a algú que va molt fort d’armilla. Coneixeu alguna forma més prou arrelada als territoris de parla catalana? Cap equivalent modern?