El 21 de novembre, Jordi Boladeras i Sancho, tècnic de normalització lingüística, poeta i escriptor, va dictar la conferència “L’home que no volia la hac” al castell de Pallejà. Com que treballa a normalització lingüística, va escriure “l’home”, per bé que Fabra optava per una altra solució més dràstica: suprimir totes les hacs. Per això el títol de l’article és com és.

Després de les presentacions succintes del regidor de Cultura i Medi Ambient (sic) de Pallejà, Jordi Carbonell, i de Míriam Vaca, directora de la biblioteca, va ser el torn de Marc Piera, flamant director del CNL Ca n’Ametller després de la jubilació d’Imma Pagès.

Un estalvi de 100 anys

Piera va presentar el polièdric personatge vicentí: nascut l’any 60, un poema -no sabem si eròtic o no- va ser la seva primera obra. Professionalment, va ser promotor dels cursos de català als anys 80, just abans de la constitució del Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) i de marxar a l’empresa privada.

El director de Ca n’Ametller va dir de forma provocadora que Boladeras estava mal ubicat, car hauria de ser en un lloc de més projecció cultural. I que no deixava de ser graciós que fes una conferència sobre el senyor de les normes el senyor que se les sol saltar totes.

Deixant de banda les bromes, i en un to didàctic, Piera va recordar que Fabra havia estat l’home que ens havia llegat un tresor: ens ha estalviat cent anys de treballs. Sense ell, el català no hauria superat les discussions sobre l’estàndard que tenen encara avui dia l’occità, el gallec o el sard.

L’amic de Fabra

Jordi Boladeras va començar per dir que, per preparar la conferència, s’havia fet amic de Fabra. D’aquesta manera, Boladeras va definir Fabra com un miracler, un taumaturg: algú que, partint del català castellanitzat en lèxic i sintaxi de la segona meitat del s. XIX, genera un català literari (avui en diríem estàndard) apte per a tots els usos, policèntric, ferm i alhora dúctil. Un altre dels propòsits fabrians va ser individualitzar el català: per això, per exemple, la tria de la i davant de la y.

Boladeras també va haver de vèncer la primera barrera que planteja el gramàtic: Fabra va dir de si mateix a Josep Miracle, un dels seus biògrafs, que ell era “un home gris, sense relleus, sense biografia”. Són unes paraules molts semblants a les que triava Espriu per qualificas-se, per bé que no és exacte que algú tingui una biografia plana.

La Salut

Fabra va viure els primers anys de la seva vida al barri de la Salut, a Gràcia. La família va baixar al carrer Gran l’any 1873 perquè el seu pare, alcalde de la vila, havia patit algunes amenaces. Pare i fill sempre van enyorar aquella primera casa. Per cert, que Fabra sempre va tenir el pare en gran consideració. Tota la vida, davant d’un problema, es preguntava com l’hauria afrontat ell.

A l’escola el va marcar un d’aquells mestres amb barretina negra o de doble cairell que parlaven en castellà de fantasia: “Lleven la plana”, podien dir sense immutar-se, en comptes de “traigan la hoja”.

Als 14 anys es va fer amic del fill dels Arregui, cubans d’ascendència basca. En aquella època, el pare de Fabra era mostassà i els nois sovint anaven al port a parlar amb mariners estrangers en llengües diverses. Un dels jocs que practicaven consistia a no parlar-se en català ni en castellà. Quan jugaven amb soldadets de plom, els feien parlar en diferents llengües. Fins i tot, algunes d’inventades.

Dia D, hora H

Fabra va tenir una epifania en un moment molt concret de la seva vida. N’hi ha que situen aquest moment l’any 1880. O el 81. O el 83. Tant és. L’important és que, quan començà a escriure una carta als seus nebots, que eren estiuejant a Camprodon, el Chamonix català en aquella època, s’adonà que en aquell “queridos sobrinos” hi grinyolava alguna cosa. Per què els escrivia en una llengua diferent a la que parlava? I, gairebé immediatament, troba a faltar eines de llengua.

El seu pare li mostra el diccionari Labèrnia (edició de 1864-1865) i la Gramática de la lengua catalana d’Antoni de Bofarull i Adolf Blanch (1867). Queda decebut amb aquestes obres, especialment amb la gramàtica. Per això opta per escriure’n una ell mateix, que no publicarà fins a 6 anys després. Fabra tenia 17 anys quan va acabar aquesta obra primerenca. Una obra que tenia un caràcter força descriptiu que l’allunya d’altres obres coetànies.

Per acontentar els pares

Fabra estudià Enginyeria Química perquè els feia il·lusió als pares. Tal com sona. A la facultat hi coincidirà amb Puig i Cadafalch, a qui la dona de Fabra, Dolors Mestre, anomenava el Menjasopes per la manera com parlava. La relació de Fabra i Puig va ser bona al principi, però es va refredar amb el temps.

Puig i Cadafalch, Alexandre Cortada i Fabra eren coneguts a la facultat com els Catalanistes o “els Paquenyus”. També eren europeistes i wagnerians, cosa insòlita. Malgrat la fília wagneriana, Fabra va ser francòfil i aliadòfil durant la I Guerra Mundial. I el seu aspecte flegmàtic era tirant a britànic.

Fabra era sobri, contingut, analista i ordenador. Aquestes qualitats el van ajudar molt a fer propostes de llengua. Pel que fa a la seva poca afició a la química, n’hi ha prou a dir que no va anar a recollir mai el títol, cosa per la qual està emmarcat en el Col·legi d’Enginyers Industrials de Barcelona.

Fabra el poliglot

Fabra era un poliglot consumat. Coneixia el català, el castellà, el francès, l’anglès i l’italià. Llegia l’alemany i tenia flaca pel romanès.

El gener de 1891 va aterrar a L’Avens i va haver-hi un abans i un després: la revista va ser el mascaró de proa de la regularització ortogràfica i ben aviat passà a ser L’Avenç.

Fabra era partidari de la supressió de totes les hacs. Amb tot, va haver de transigir que se’n conservessin unes quantes: preferia cedir i unificar criteris a sortir-se amb la seva a qualsevol preu.

Fabra i els antinormistes

Com és ben sabut, la reforma fabriana no fou acceptava amb entusiasme amb tothom. Tres dels opositors més il·lustres van ser Narcís Oller, Francesc Matheu i Miquel i Planas.

Narcís Oller es va resistir a la normativització tota la vida. Finalment, però, va transigir que les seves obres completes adaptessin la nova ortografia.

Francesc Matheu, diversos cops mantenidor dels Jocs Florals i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, també fou molt renuent a acceptar les propostes fabrianes. Per exemple, era partidari de l’article “lo”, motiu pel qual l’escarnien en alguns cercles i l’anomenaven lo Matheu. Carner, amb mordacitat, va arribar a proposar l’anteposició del cognom: “Matheu-lo!”.

Miquel i Planas va arribar a escriure que els gramàtics, com els anarquistes, si saben química, pitjor.

La pau definitiva amb els Jocs Florals es va signar l’any 1933, quan Fabra els presidí a instàncies del mateix Matheu.

La falç trencada

En un moment de la conferència, Boladeras va explicar un fet desconegut fins i tot per a algunes persones que han llegit alguna cosa sobre la Guerra de Separació, també coneguda com dels Segadors. Es tracta d’un invent mortífer creat pel canonge Claris: la falç trencada. Aquesta falç s’ha reconstruït a partir de restes d’excavacions i té una semblança increïble amb la ce trencada que Fabra recuperà per al català després d’uns segles de decadència.

Va ser la ce trencada un homenatge de Fabra al proclamador de la república de 1641? Com va arribar aquesta història a oïdes de Fabra? En una de les seves excursions a peu pel país (anant cap a Camprodon en una excursió de nou dies, per exemple)?

A vegades, la realitat és més senzilla i prosaica: en Boladeras s’ho havia inventat.

Amanida d’anècdotes

Per acabar en un punt àlgid, Jordi Boladeras va disparar una bateria d’anècdotes fabrianes.

Fabra va conèixer Unamuno a Bilbao, a les tertúlies del Lion d’Or. Però no s’hi avenia: Unamuno no deixava parlar a ningú. (No debades existeix el mot monodiàleg aplicat a Unamuno, monòlegs amb aparença de diàleg.)

També es va ressaltar el vessant patriòtic del Mestre. Cedeixo la paraula a Ainaud de Lasarte: “El 1934 havia acceptat una nova responsabilitat cívica. Fou la presidència del Patronat de la Universitat Autònoma de Catalunya, càrrec que li ocasionà la detenció després dels fets del Sis d’Octubre de 1934. Confinat al vaixell “Uruguay”, fondejat al port de Barcelona, s’hi féu una fotografia que ha esdevingut popular: dempeus, fumant tranquil·lament la seva pipa inseparable, sembla un exemple de flegma britànica.” (p. 50). La causa va ser sobreseguda i els represaliats de la UAB van tornar a la feina, però no als càrrecs.

Finalment, Boladeras va llegir un fragment de Personatges inoblidables (1968), de Joan Alavedra, que rememora l’enterrament de Fabra. A la missa de cos present, Pau Casals interpretà Vine, dolça mort, de Bach, i El cant dels ocells. Alavedra i la resta de persones que van portar el fèretre de Fabra cobert amb l’oriflama fins al cementiri de Prada de Conflent sabien que el cos embalsamat del gramàtic era el símbol de tota una nació trepitjada.

Espai reservat

Per si mai canvia d’opinió, aquest espai està reservat per a la conferència de Jordi Boladeras. En un atac de modèstia, ha declinat compartir-la amb els lectors, ja que afirma que no és original i que conté molts fragments reescrits d’altres obres d’autors reconeguts com a biògrafs de Fabra. Considera que és molt millor llegir les obres originals de Josep Miracle, Artur Bladé Desumvila, Mila Segarra, Joan Solà, Josep Murgades, Jordi Ginebra…. entre tants d’altres, o la informació continguda a http://llengua.gencat.cat/ca/anypompeufabra/inici/

Per cert, que Jordi Boladeras està disposat a repetir la conferència allà on la vulguin sentir. Seria una llàstima que el lector curiós deixés passar l’oportunitat de fer-ho.