Era tan fàcil que passés que, al final, ha passat. Aquell costat nostre que fantasieja amb les catàstrofes, ja hi havia pensat algun cop al capdamunt de la Rambla. “Això està tan atapeït… Si algú amb un camió volgués fer mal, ho tindria tan fàcil”. El mateix pensament de destrucció et venia al cap al Portal de l’Àngel. Aquell atapeïment humà que ens envolta i engavanya i que, en certa mesura, també ens espanta. Massa gent a tot arreu! I entre la gentada, nosaltres, que també som gent.

Aquest atemptat posa fi a un temps molt llarg en què intuíem la imminència d’un atac, perquè fa anys que estem en alerta 4. Un dia, em va dir un guàrdia civil: “Jo els dic als companys que vagin més protegits, encara que sigui estiu i que faci calor. Pel que pugui passar”. I el que podia passar ens ha esclatat davant de la cara, a la mateixa Rambla on fa dues setmanes passejaves amb les teves filles tot mirant les estàtues humanes, on feies cap a les golondrinas i et fotografiaves als lleons de Colom. L’horror ho és perquè irromp amb violència en la nostra incerta vida normal i la trasbalsa, l’atropella amb l’ànsia cega d’una furgoneta blanca menada per un sàdic.

De forma inevitable, la Rambla serà un pèl més inaccessible, perquè tindrà elements urbans que impediran que s’hi pugui repetir un atac com el del dia 17 d’agost de 2017. I quan hi passegem, ja no només ens vindran al cap les imatges fantasmagòriques de mossèn Cinto a l’església de Betlem, de Francesc Pujols a la plaça Reial o de Jaime Gil de Biedma als Tabacos de Filipinas, sinó també la de les vides prematurament truncades pel fanatisme que fa servir com a excusa dolenta una religió.