Un estudi de la sociòloga finesa Iris Niemi, presentat el mes l’abril a Catalunya, va tornar a posar de relleu que les dones porten el pes de les tasques domèstiques, cosa que ja sabíem. El que potser no sabíem és fins a quin punt això és així. I és que a tots els països de la UE, la tasca de les dones és com a mínim el doble (i en alguns apartats fins a 8 vegades més) de la que fan els homes en els apartats de “neteja d’interiors”, “preparació d’aliments” i “bugaderia i planxar roba”. Només a l’apartat de “manteniment de la llar” els homes hi surten una mica més ben parats, fins al punt que a Alemanya, França, Suècia i Noruega els homes hi dediquen més temps que les dones. En conjunt, doncs, “no hi ha cap país europeu en què els homes dediquin més temps que les dones a les tasques de la llar” (Avui, 22 de juny de 2009).

Espanya (l’estudi no aporta dades sobre Catalunya, però acceptarem provisionalment la metonímia) rivalitza amb Itàlia en masclisme. Tots dos estan a la cua pel que fa a aportació global dels homes, amb un 24% i 23% respectivament, bo i comptant-hi el bricolatge, sense l’aportació del qual els llatins s’enfonsarien encara més. La situació de futur apunta cap a un anivellament molt i molt progressiu. Els homes tendiran a cuinar més, a fer més la compra i s’estaran més amb els fills. No cal ser gaire sagaç ni citar Weber per intuir el pes que el catolicisme ha tingut en aquesta asimetria que trigarà encara segles a corregir-se, perquè les derives són lentes i perquè és improbable que un grup cedeixi privilegis sense obtenir-ne res a canvi.

Un altre horitzó de futur és el que marquen les socialdemocràcies avançades, a l’estil de Noruega o Suècia, països en què s’emmirallava Jordi Pujol durant el seu mandat. Allà s’observa que els homes penquen una mica més que la mitjana europea, però, atenció, encara més important, que homes i dones dediquen força menys temps a les tasques domèstiques. Això vol dir que o bé ho fan més ràpid o que fan el mínim imprescindible. Un món en què es netegen menys els interiors. Un món en què es cuina en un tres i no res, es renta fent via i es planxa en un obrir i tancar d’ulls. Una realitat domèstica en què tothom foti menys brot. No és aquest el millor model a què es pot aspirar?

Mentre les tasques domèstiques segueixin sent tan desfavorables a la dona, no ens hauríem d’estranyar que el setembre concentri una quarta part dels divorcis de l’any. Les parelles, obligades a conviure més temps del normal, sense rutines, sense les evasions acostumades, es desfan com terrossos de sucre. I quina dona no disposa de 440 € per divorciar-se per Internet, en només tres setmanes? Una aposta incerta, però tal vegada la millor inversió de la seva vida.

[Publicat a L’Informador de Martorell el setembre de 2009]