Afirma González que la tarda del 2 de maig de 2009 la va passar a Vilafortuny, municipi de Cambrils, en un local que incomplia la Llei de política lingüística per allò que en anglès ja s’entén tothom. Que a la zona hi havia més seguidors del ManU i del Liverpool que no pas del FCB o del Reial Madrid. Que va veure el partit de l’any, de la dècada, del segle i del mil·leni (fins que en vingui un altre, esclar) amb cert retard i amb locutors força neutrals, ja que les imatges i la locució eren de Sky Sports 3. Que va recordar el desig i/o profecia del poema de J. A. Goytisolo en què el malaguanyat poeta parlava de llençar-se en planxa a fer-li el sisè gol al Madrid.

Afirma González que esport i deport són formes de la política, i que per això els escacs van aixecar passions durant la Guerra Freda, quan un moviment d’alfil volia dir alguna cosa més que una peça passejant-se amunt i avall per un tauler, i van tornar a ser tan rellevants en l’època dels duels fratricides entre representants d’antigues repúbliques soviètiques. Que qui diu que l’esport no és política no sap o no vol saber què signifiquen Reno, Dragons Catalans, bitlles, partits de costellada a la força i altres termes anàlegs. Que qui diu que l’esport no és política hauria d’explicar per què en els camps de futbol es canten himnes, es llueixen escuts i s’enarboren banderes nacionals, en comptes d’optar per jotes de l’Ebre, fer ostentació de xapes de Pepsi-Cola i aixecar ben amunt llençols amb un “Juani, te quieroooo!” Reafirma González que política i esport són la mateixa cosa i, que si no ho fossin, no tindrien sentit, en ocasió dels triomfs de la Roja a l’última Eurocopa, les capbussades d’alguns veïns a la piscina de la seva comunitat d’ídem.

Malgrat tot, afirma González que hi ha una cosa pitjor que un seguidor de futbol alcoholitzat i eufòric: aquest mateix individu (home massa, però individu), no indivídua, al volant d’un cotxe. Que és igual el pretext que hom utilitzi: una bufanda del Barça no redueix el nivell d’alcohol a la sang. Tampoc la de l’Espanyol (la força d’un sentiment, sí, però quin?) ni la del Madrid ni la d’Espanya.

Per últim, afirma González que el periodisme esportiu és una gran mentida i que encara recorda la nit que en Basté digué que el gol de Messi al Getafe (efectivament, un gran gol) era el més important, al loro!, de la història del futbol. I que anem carregant les hipèrboles, que un dia ens esclataran a la cara a tots plegats.