La presentació de l’últim llibre de l’escriptor gallec Manuel Rivas (la Corunya, 1957) al Círculo de Bellas Artes (Madrid) el proppassat 31 de maig de 2002, en el marc de la Semana del Libro, va comptar amb la presència del nostre enviat especial, Andreu González. La veritat és que un servidor de vostès no hi havia anat mai a una presentació de llibre que no fos la d’un amic. En general, fins ara es tractava que fes de claca, piqués de mans i fes gatzara. En aquest cas, en canvi, jo no coneixia personalment l’autor ni viceversa.

La primera constatació és que no és igual publicar a Alfaguara que a altres editorials: el lloc escollit és idoni –cèntric i ben condicionat– i la presentació es va anunciar a la premsa. Com a resultat, es va formar una cua més pròpia d’espectacles esportius que d’actes d’aquest caire. Tot i que es van portar més cadires, l’aforament del local va ser, de llarg, insuficient per a acollir les més de 500 persones que s’hi van donar cita. El públic d’incorporació tardana havia d’estar-se dempeus o assegut a terra –com en el meu cas.

Per qui no hagi llegit res de l’escriptor gallec, haurem de dir que la meva primera impressió és que Rivas és un poeta que prova d’escriure contes i novel·les, però que segueix escrivint poesia. Potser ell, el seu editor, la seva dona i els amics pensen que escriu contes, però el públic sap que, en realitat, són poemes. Després hi ha qui diu que la poesia no passa per un bon moment, però és gent que no coneix aquest autor o que se l’ha cregut. Per si algú té una especial aversió als conversos lingüístics, provarem de congraciar-lo amb en Manuel Rivas tot recordant que la llengua originària seva, en la qual escriu els seus llibres, posteriorment traduïts a la resta d’idiomes, és el gallec. Així que, quan llegeix, no pot evitar que el seu accent comenci a donar saltets, de puntetes sobre allò que diu. Quan pronuncia una “ll” o una “-d” final, sembla que s’estigui posant un bigoti postís.

L’acte va consistir en la lectura de cinc contes del Las llamadas perdidas, entre els quals s’hi van intercalar cinc fados cantats per una intèrpret portuguesa i dos guitarristes. Els contes escollits, necessàriament breus, van ser “La mirona”, “La sinceridad de las nubes”, “Chiapateco”, “Los inseparables de Fisher” i “El duelo final”. Aquests dos últims em van semblar excel·lents i, juntament amb “El partido de Reyes”, “El escape” i “El lobo y la sirena”, configuren el millor del recull, una part que justifica tot un llibre. La posada en escena sòbria, amb un fons negre, ressaltava el substancial, la paraula de Rivas amb crides desesperades en el codi internacional (Alfa, Mike, Oscar, Romeo), perdedors recolzats al taulell d’un bar i el món rural i marítim de Galícia destinat a ser engolit pel progrés.

Entre els rostres assistents cal destacar el de Joan Margarit, present al bar, però no a la sala de lectura. També hi havia un home que, de vint metres estant, era clavat a Pérez-Reverte, tot i que no vaig confirmar-ho de més a prop.