[Presentació manipulada de La cançó de bressol dels assassins, Emboscall, Vic, 2007. Pròleg de Manel Zabala. ACEC, 28 d’abril.]

El problema de molts poetes –encara que potser seria més exacte dir un dels molts problemes– és que són fastigosament perfectes. (Aquesta expressió la feia servir un professor de Químiques a la facultat per referir-se als alumnes que ho aprovaven tot a la primera, grup al qual sortosament jo no pertanyia.) Aquest no és el cas d’en Rubén Pla. La seva és una poesia arravatada, passional, imperfecta però lúcida alhora. Imperfecta ja des de l’ús d’un català fins i tot amb faltes d’ortografia perquè defuig la paraula “gota a gota pensada”, com va escriure Gabriel Celaya de la poesia innòcua del seu temps.

Temàticament i estilística, Rubén Pla escriu una poesia semblant a la de Bukowski o la del nord-americà rediviu i nostrat que respon al nom de Ferran Anell. Amb tot, la xarxa de referències explícites o implícites és més atapeïda i diversa (George Orwell, Patxi Irurzun, Eva Vaz, Patricia Rascón), i fins i tot pot venir al cap G. A. Bécquer en alguna ocasió. L’actitud vital del poeta que es queixa, tal vegada s’excusa, és inevitable que recordi els versos prou coneguts del malaguanyat sevillà tot parlant de la sífilis (Rima LXXIX): “¿Puedo dar más de lo que a mí me dieron?”. Pregunta retòrica davant de la qual un psicòleg amb visió de negoci es fregaria les mans amb delit.

La visió del món dels versos de Rubén Pla és la d’algú marcat per un desencís vital que no desemboca en el dandisme, en un apartament elegant, esteticista i tibat de la circumstància, sinó en un cinisme no del tot creïble. No del tot creïble perquè tot i la ràbia dels versos, es percep dessota l’afany d’establir un pacte de no-agressió amb la circumstància, potser no política ni social, però sí amb un àmbit personal. Encara que el mateix Rubén Pla ho negui, crec que hi ha semblances amb l’Albert Forns de Busco L que em gemini (Granollers, Tarafa, 2007):

[Llegeixo] algú que escriu notes a la nevera a l’estil Bukowski i que vol ser dur i que vol ser cínic i fer sang amb la lletra, però que abans d’anar a dormir detesta el futur i recita Neruda i potser, fins i tot, abraça.

La lletra potser no és exacta, però sí que ho és l’esperit. Endemés, cal considerar l’exactitud del que escrivia fa poc Miquel de Palol sobre que cap escriptor no és enterament marginal perquè ho hagi escollit: cal també el rebuig extern que posa en marxa la retroacció.

Quant als eixos vertebradors de la poesia d’en Rubén Pla, no són originals: dualisme caos-ordre, malditisme que exalça el món marginal (l’alcohol, la merda). És una poesia de la fúria, de la revolta, escrita a la contra, especialment en contra de les convencions. Com hem titulat, una aparent esmena a la totalitat.

Tot plegat, quan es desfà l’onada de la fúria, la ressaca ens deixa un grapat de versos memorables: “vorejo / una bovina suficiència” (sobre l’èxit dels mesells); “el teu dolor és un acudit / no et facis l’important” (fuetada que deixa caure el jo poètic sobre, presumiblement, el poeta); “les associacions / d’idees / aclareixen / els conceptes inhibits” (galimaties apodíctic de ressonàncies psicoanalítiques).

Sense fer gaire soroll, Rubén Pla s’aferma amb aquest tercer llibre en un espai poètic ben personal: el d’aquells que no fan posat de la marginació i, a més, ens ho diuen en vers.