En el marc de les celebracions de l’Any Gaudí, resulta estimulant la lectura o relectura de La visió artística i religiosa d’En Gaudí, obra del filòsof Francesc Pujols, vinculat a Martorell amb estrets lligams. El fullet a què ens referim, la primera publicació del qual es remunta a l’any 1927 (Llibreria Catalònia), ha conegut dues reedicions. La primera, l’any 1969, a l’editorial Aymà, amb pròleg de Salvador Dalí. La segona, l’any 1996 a Quaderns Crema (amb reimpressió aquest mateix 2002). Com el títol del fullet anuncia, el propòsit és indagar en quines eren les concepcions artístiques i religioses que expliquen la singularitat de l’obra de l’arquitecte reusenc.

Un dels aspectes que fa valuós el text que ens ocupa prové del seu valor testimonial: Francesc Pujols conegué personalment Gaudí i hi parlà dues vegades. La primera, en presència de Montoliu, Obiols i Grau. La segona, amb Santiago Rusiñol i uns amics del pintor. Un altre aspecte que fa rellevant aquest fullet és la valoració positiva que Pujols feia de l’obra de Gaudí, aleshores objecte de controvèrsia, burla i menyspreu per part de molts, fins i tot d’alguns que li encarregaven obres.

En aquest article recollirem breument cinc punts sobre els quals el filòsof s’estén en el seu estil “orgànic”, amic de les frases inacabables curulles de comes, d’incisos i de relatius.

El primer d’ells té a veure amb la filiació gaudiniana a l’art hel·lènic. El reusenc sempre pensà de si mateix que era hereu de la tradició artística hel·lènica. Dit amb les seves paraules, ell no feia sinó continuar la tradició dels antics grecs i construir conforme a la manera que ells ho farien, si el seu art pervisqués en la actualitat. La predilecció per la policromia, que pot dissimular la poca noblesa dels materials emprats en la construcció, és un altre dels trets que acosten l’arquitecte gaudiniana a l’antiguitat hel·lènica, que, a diferència de la romana, defuig l’ostentació. Francesc Pujols, en canvi, fa una interpretació diferent de l’obra de Gaudí. Per a Pujols, Gaudí és un artista gòtic, germànic. Primerament, perquè és impensable una evolució de l’art hel·lènic un cop assolida la perfecció clàssica. Segonament, perquè Gaudí deforma, conscientment o inconscient, el cànon clàssic arquitectònic.

Un dels altres punts que aborda La visió artística… és la relació de l’arquitectura gaudiniana amb les manifestacions artístiques coetànies de tot signe. Segons Pujols, l’obra de Gaudí posa a l’hora el rellotge de l’arquitectura, endarrerit respecte de les innovacions que havien tingut lloc en els camps musical i pictòric (i, emmirallant-se en aquestes, la pintura i escultura). L’arquitectura, que és un “art total” perquè encabeix les altres quatre belles arts, té en Gaudí l’equivalent de Wagner i Stravinsky, de Cézanne i Picasso. Gaudí és modern perquè, com els altres artistes esmentats, és barroc en el sentit que barreja estils, deforma la realitat i en crea una de monstruosa (si entenem el mot referit a quelcom enorme i mai vist abans). Gaudí és modern perquè es capbussa en l’art primitiu, més innocent, previ als vernissos culturals que han amagat i enterbolit l’art primigeni. Tot i així, com Picasso, Gaudí no crea escola, perquè és radicalment inimitable.

Respecte de l’acabament del temple, una qüestió que encara és motiu de debat, Francesc Pujols creu condició imprescindible que el continuador tingui una visió religiosa com la de Gaudí. Pujols s’inclina per Jujol, i ho justifica per la concepció moral que els dos arquitectes tenien de la religió: el catolicisme com a guia de conducta. La visió arquitectònica que se’n deriva és una visió “vivent i flamejant” (p. 13), la pròpia del devot que posa l’art al servei de la religió i no a la inversa (com feren els artistes hel·lènics).

La part més originalment pujolsiana del fullet és la que precisament dóna una alternativa a la visió religiosa d’en Gaudí, arrelat en el catolicisme més ortodox. Pujols, que encara no havia dictat a Josep Pla el llibre en què explica la seva “ciència del tot” o  Pantologia (El sistema de Francesc Pujols o Manual d’Hiparxiologia, 1931), es considera un seguidor i apòstol de la filosofia lul·liana, “la veritable religió”, així que es permet de desqualificar sense contemplacions el catolicisme tot titllant-lo de col·lecció de llegendes. El barceloní contempla el catolicisme a través del prisma científic i dialèctic i anuncia l’adveniment d’una religió nova, “dominada per la ciència universal catalana fundada per Ramon Llull” (p. 17). La religió catòlica, sempre segons Pujols, té els dies comptats, i l’obra magnífica de la Sagrada Família, tot i que flamejant, mira cap al passat, és el túmul d’una religió que agonitza. Balmes en el pla filosòfic i Gaudí en l’estètic són a Catalunya els banderers de la reacció estèril del catolicisme davant l’avenç de la indiferència religiosa, l’ateisme furibund i la nova religió que profetitza Pujols.

El llarg article del martorellenc d’adopció es clou amb una reflexió entorn del dubte. D’entrada, pot semblar paradoxal l’emplaçament del temple expiatori al Camp de l’Arpa, zona obrera per excel·lència on l’anticlericalisme té gran predicament. Però, segons Pujols, la Sagrada Família és “la catedral del Dubte, perquè s’aixeca com un interrogant davant de l’infinit”. El temple, ple de llànties que l’il·luminen des de dintre (com les catedrals del gòtic), és la translació a l’arquitectura del Hamlet de Shakespeare: el dubte constant n’és part constituent, neix de l’interior, de les pampallugues que fa la llum de l’oli.

En resum, tot i la distància ideològica, Pujols titlla Gaudí de geni, perquè ha reeixit a defugir l’academicisme i el cientifisme imperants, que en el camp artístic no han donat fruit de consideració. Pujols elogia per damunt de tot aquesta actitud que contravé l’ambient acomodatici i, sobre les bases de l’antiacademicisme i el barroquisme, s’atreveix a comparar–se amb Gaudí.

Per acabar, direm que la lectura de l’assaig esdevé un veritable tour de force fins que ens avesem a la seva prosa recargolada. Tot i així, és de lectura obligatòria per a totes les ments despertes que no es conformin amb saber que Gaudí era un arquitecte que féu la Sagrada Família i Francesc Pujols el nom de la biblioteca de Martorell.

[Publicat a L’Informador de Martorell el 13 de setembre de 2002.]