En una conversa de vestidor de fa més de 20 anys, quan érem uns marrecs de l’EGB, algú va dir: “El germà de la X tindrà sort, perquè farà totes les classes amb ordinador.” Aleshores nosaltres fèiem unes classes d’informàtica pioneres al barri en què matàvem les hores dibuixant amb una tortuga que caminava sobre una pantalla verda. Passàvem l’estona fent el ronso quan el professor ens donava l’esquena i donant-li ordres absurdes a l’animalot virtual, que traçava dibuixos toscos sobre un monitor verd fosforescent: OT (“oculta tortuga”), “avanza 100” i coses per l’estil. Segur que era molt útil per a alguna cosa, però no sé exactament per a quina.

En paral·lel, n’hi havia que teníem un ordinador a casa. En el meu cas, un MSX de 64kb. (Perquè el lector profà es faci a la idea, això és l’equivalent actual de tres documents de text de la llargada d’aquest.) A més de tardes de partides a jocs mítics com el River Raid, el Hyper Sports, l’Arkanoid i un llarg etcètera, destinava les hores a fer els primers passos programant. Em vénen al cap dos programes acceptables: “El arte de dibujar” i un arcade que vaig titular “Juanki goes to Hollywood”, en què un nino havia d’evitar que li caiguessin al cap testos, ganivets i altres objectes mortals de necessitat.

Malgrat aquests antecedents, confesso que estic a punt de ser una víctima de la fractura digital. (També de la factura, sense erra, però això és un altre tema que mereix capítol a part.) Avui dia, molta canalla utilitza els serveis 2.0 amb naturalitat, però als que provenim dels ordinadors previs al PC i ens hi vam convertir amb escepticisme (“vols dir que el disquet és millor que la cinta?”) l’actualització ens està costant déu i ajut. En gran mesura la inadaptació és explicable: disposem de menys temps que abans i no en volem abocar gaire en activitats en què som maldestres de mena. Sigui com sigui, a alguns això de Youtube, Twitter, Netvibes, Facebook i tota la pesca ens ha agafat granadets i ens fa una mandra colossal de posar-nos-hi, per bé que coneixem el seu potencial econòmic, publicitari i de difusió de continguts.

L’evolució no ha anat tan ràpid com preveia el profeta del vestidor a què feia referència al principi de l’escrit, però déu n’hi do com ens ha agafat a molts de desprevinguts. Jo vaig néixer, perdoneu-me, en el temps d’un ordinador per a dues persones i l’anem a programar sobre paper. Hauré de programar una visita al metge perquè cada dia em fa més mal la fractura digital.

[Publicat a L’Informador de Martorell el gener de 2010.]