El proppassat dimarts, 28 d’octubre, va tenir lloc a la Torre Barrina de l’Hospitalet el col·loqui entre el periodista Jordi Mèlich i l’escriptor Quim Monzó Gómez (Sants, 1952), en el marc de la Gimcana de les Llengües de l’Hospitalet que se celebra amb caràcter triennal. El col·loqui va aplegar unes 70 persones que van seguir la conversa i van adreçar diverses preguntes a l’autor de Mil cretins.

L’acte va començar amb unes paraules d’Alba Conesa, directora del Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet. Conesa va explicar el propòsit de la Gimcana, sensibilitzar sobre la necessitat de preservar la diversitat lingüística mundial, va fer una crida a participar-hi i també va informar que, mentre duri el concurs, es podrà visitar l’exposició “Català, llengua d’Europa” a la Biblioteca Central Tecla Sala.

A continuació va parlar Jordi Mèlich, el qual va esmentar diverses dades sobre la presència del català en el món digital que conviden a l’optimisme. És la 19a llengua a Twitter, on té 152.000 comptes, i 160.000 usuaris la fan servir a Facebook. Si a les regions líders al món la taxa mitjana d’increment de les TIC és d’1.6, a Catalunya és del 2.3. Això col·loca el país en l’11è lloc, un 6% sobre la mitjana.

Estirada d’orelles
Pel que fa a Quim Monzó, va començar la seva intervenció amb una estirada d’orelles als responsables de la Torre Barrina, ja que els ordinadors estaven configurats en castellà. Pedagògic, Monzó va explicar que la configuració té conseqüències en els resultats que ofereix la cerca a Google i va convidar-los a catalanitzar l’ordinador a Softcatalà. L’escriptor va dir de passada que també a Catalunya Ràdio i RAC1 impera aquesta mala praxi de no tenir els ordinadors catalanitzats, cosa que explica que les cerques no ofereixin resultats en català ni autocentrats, amb referents nacionals.

Rituals
A continuació es va projectar un fragment de la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt (2007), on es va convidar la cultura catalana i Monzó va ser l’encarregat de llegir el text de presentació. L’escriptor de Sants va explicar dos rituals, probablement apòcrifs, que fa servir en moments de tensió com aquell. El primer consisteix a dir amb posat hieràtic que s’ha oblidat el paper del discurs. En el cas de Frankfurt, l’hi va dir a Toni Bolaño, cap de premsa del MHP Montilla 20 minuts abans de la intervenció. Quan Bolaño, nerviós, pensava en la manera de tornar a l’hotel amb taxi, Monzó va confessar que sí que portava el discurs a sobre.

El segon ritual consisteix a col·locar el testicle esquerre fora dels calçotets. També a portar a sobre la medalla d’un campionat de futbol que el pare de l’autor guanyà a Saragossa el juliol de 1936, poc abans de l’aixecament militar del general Franco.

El catanyol no es cura
En sintonia amb Pau Vidal, que ha publicat el llibre Catanyol.es: El catanyol es cura, l’opinió de Monzó és que el català té un problema importantíssim pel fet d’estar adherit a una altra llengua. Segons l’autor, la degradació és constant i “anem cap a un catanyol claríssim”.

Monzó no va estalviar crítiques als mitjans de comunicació de masses en català. “Els locutors troben un motiu d’orgull a fer-ho malament”, va reblar. Com a exemple, va posar el cas de l’expressió “cafè per a tothom”, que ara es diu de forma indefectible en castellà. També va censurar el costum absurd de citar en castellà fragments que van ser dits, per exemple, en arameu, com aquell en què Jesucrist digué: “Dejad que los niños se acerquen a mí”.

L’autor de La magnitud de la tragèdia també es va referir al “món buenafuentista”. “Per què dir “fuera, fuera, fuera”? És més graciós?” L’autor va donar la raó a l’humorista de Reus sobre el fet que Andreu Buenafuente no ha de fer de professor de llengua, com aquest va replicar al president Pujol fa anys per justificar l’ús abundós que feia als seus programes de “gilipolles”. Tot amb tot, Monzó va explicar que vicis com aquest o fer servir frases fetes foranes sense traduir (només en castellà, és clar), “fan vomitar”. “Els ho dius [als locutors]?”, va preguntar Mèlich. “Constantment”, va contestar Monzó.

La llargada sí importa
Quim Monzó també es va referir a les diferències entre català i castellà quan ha d’escriure en premsa. Una d’òbvia: la llargada dels mots. “Fosc” és “oscuro”. Això fa que els seus articles per a La Vanguardia, escrits originalment en català, s’allarguin amb l’autotraducció al castellà. En aquest punt Monzó va treure el punt d’honor: “En castellà m’hi va la dignitat i, a l’inrevés, no passa tan sovint”. Amb aquesta frase es va referir al fet que no es permetria escriure malament en castellà, mentre que molts escriptors del diari en castellà es desentenen de la traducció al català. De forma simptomàtica, tots els que escriuen en català es tradueixen al castellà, en tant que a la inversa, ho fan pocs. “Si estimes una llengua, n’estimes una altra”, va sentenciar.

Els fakes
Preguntat sobre la utilització de perfils falsos a les xarxes socials, Monzó va explicar que n’havia tingut a Facebook i a Twitter. A Facebook, el d’algú que suposadament es delia amb totes les seves fòbies: Coelho, Amaral, La Oreja de Van Gogh… Això li permetia interactuar amb persones crèdules. De totes formes, Monzó considera Facebook una eina per a “l’àvia que ensenya les fotos dels nebots”.

Pel que fa a Twitter, n’havia tingut cinc de falsos, per desfogar-se. Un d’aquests perfils era el d’un seductor. Els va pensar per fer-los robots, amb botize.com, però els robots tenen l’inconvenient que s’han de nodrir amb les frases aleatòries que després faran servir.

Twitter, acudits, microrelats
L’escriptor va explicar que per a ell Twitter serveix per sortir del seu món i que no té sentit seguir-hi només els amics de la colla havent-hi Scarlett Johanson o Manuel Valls. També va destacar la capacitat de síntesis de molts tuitaires (n’hi ha que són tan bons o millors que Gómez de la Serna) i va destacar els perfils @convidalacasa, que tuita en pallarès, o @tonidelhostal, que ho fa en la parla de Sueca, amb símbols de l’alfabet fonètic internacional.

Pel que fa a l’ús compulsiu del retuit que fa Monzó, i que ha esdevingut proverbial, va explicar que és degut a la síndrome de Tourette, que ell quan s’hi posa, s’hi posa, i que repiula gent idiota, que li repugna o bé amb la qual està d’acord.

Quant a l’ús que els polítics fan del Twitter, segons Monzó el community manager de Trias “no té gràcia”. Pel que fa a en Duran, “no en sap”. En canvi, David Fernández, amb qui no coincideix en plantejaments polítics, li sembla “molt bo”.

Monzó, amb essa sorda
En diversos moments del col·loqui es va mostrar el Monzó més exigent pel que fa a l’ús de la llengua. Així, per exemple, el moment en què censurà a Jordi Mèlich que digués “valla” (“una baia”?, va repetir Monzó, qui va començar a definir el mot) en comptes de “tanca”. Amb el punt de teatralitat que el caracteritza, l’escriptor va dir això: “La meva senyora i jo ens corregim constantment. Si tens orelles, és inevitable que et contagiïs [del catanyol]. Els pronoms febles, és que me n’oblido”.

També va censurar l’ús de “tuitejar” en detriment de “tuitar”, que només s’explica per la pressió del castellà. Una pressió que no té, per exemple, el portuguès. El cas de tuitar és el mateix que el de blocar, boxar o pedalar.

Una de les curiositats del vespre va consistir a descobrir que Monzó es pronuncia amb essa sorda. Com Alzamora o Bauzà. (De fet, el municipi pallarès Alsamora s’escriu amb essa, Alsamora, i s’havia escrit en català prefabrià amb ç trencada, Alçamora.) Monzó és un cognom de procedència aragonesa, derivat del topònim, però els avantpassats de l’escriptor van viure a la vall d’Albaida i altres indrets del País Valencià, on la zeta sempre es va pronunciar amb essa sorda.