Divendres dia 19 d’octubre, a les 7 de la tarda, va tenir lloc a la Torre de les Hores la conferència impartida per Francesc Canosa “Francesc Pujols, articulista”. El conferenciant, escriptor i periodista, va ser presentat breument per Salvador Esteve, alcalde de Martorell i president de la Diputació de Barcelona.

Canosa va dividir la producció periodística de Pujols, que depassa els 500 articles, en tres etapes. A la primera la denomina “periodisme vegetal” (1908-1914). A la segona, “periodisme lluminós” (1914-1919). A la tercera, “periodisme celestial” (1919-1938).

La primera etapa està marcada per la producció en el setmanari Papitu, de caràcter eroticosicalíptic. És un tipus de premsa que gasta un humor britànic, elegant, amb un erotisme de porticons endins. Es tracta d’un producte de barberia, molt popular, atès que arriba als 40.000 exemplars setmanals, i que Pujols dirigeix.

Però el contingut desborda l’erotisme. Perquè és un periodisme que farà gala de ficar el nas, de manera que el lector hi pot trobar també costumisme urbà, ambients de la gran ciutat i un món de l’hampa que en aquells temps és catalanoparlant. És una publicació on queda reflectida Barcelona (costums, tipus…) i Pujols ja s’hi comença a perfilar com a gran recollidor d’anècdotes.

L’etapa del “periodisme lluminós” s’enceta amb una data cabdal en la història nacional: 1914, any de la creació de la Mancomunitat de Catalunya. És la gran època d’esperança d’en Pujols. La Mancomunitat permet que per primer cop en dos segles Catalunya disposi d’un simulacre d’Estat propi. En aquesta època lluminosa, amb el Modernisme artístic de capa caiguda, Pujols s’aboca a publicar en capçaleres artístiques com Revista Nova. Durant aquest període també s’aferma en Pujols la creença en l’imperialisme català, idea que acabarà cristal·litzant en la publicació, l’any 1919, del Concepte general de la ciència catalana.

Pel que fa al tercer període, el del “periodisme celestial”, dóna a Mirador el seu fruit més saborós. És, segons Canosa, una publicació brillant; el millor, feta pels millors. D’estil francès, amb tot molt perfecte. I amb col·laboradors com Domènec Guansé, Just Cabot, Josep Maria de Sagarra, Rafael Tasis, Martí de Riquer… És un període en què, mort Rusiñol (1931), Pujols s’erigeix en estrella mediàtica de la Catalunya de l’època. I des d’aquest lloc de privilegi desplega diverses facetes, com la de propagandista de l’Estatut.

Aquesta tercera etapa és d’una producció brutal i on cal trobar la gènesi de la Geografia espiritual de Catalunya. Especialment a partir del 18 de juliol de 1936. Amb el militars sollevats, Pujols s’adona que cal posar per escrit tot el que es perd cada dia, en una actitud en sintonia amb el vers d’Espriu “hem viscut per salvar-vos els mots”. El pantòleg fa un esforç periodístic, perquè sap que ens hi juguem molt, que tot s’ensorra, i publica més d’un centenar d’articles en els anys de la guerra. Un esforç sobrehumà per plasmar els seus pensaments en paper en un moment en què els diaris (com La Vanguardia) acaben tenint només dues o quatre pàgines, pels problemes de les impremtes.

Canosa parla d’aquesta època com de substitució de la realitat. Per l’exili i pels assassinats, ja que amb un 90% dels periodistes exiliats, la realitat queda substituïda.

En aquest moment, el conferenciant convida els assistents a observar la fotografia de juliol de 1930, publicada al setmanari Imatge, que es projecta sobre una pantalla. Una fotografia feta al Círcol martorellenc, a l’actual seu d’una entitat bancària de la plaça de la Vila. S’hi poden veure, d’esquerra a dreta, Josep Maria Planes, Antoni López Llausàs, Sagarra, Pujols i Josep Pla. És una foto que palesa un moment d’esplendor periodístic i que lliga tota una tradició. Josep Maria Planes, el gran reporter assassinat per la FAI el 24 d’agost de 1936. López Llausàs, fill i nét d’editors, propietari de la llibreria Catalònia, editora d’obres pujolsianes, fabrianes i de Rovira i Virgili. Sagarra, el responsable de l’eixamplament del públic del periodisme, en atreure les dones a la lectura gràcies als seus “Aperitius”. Pujols. Pla, el cronista pioner en el nou periodisme, que barreja realitat i ficció, molt abans que els nord-americans el practiquessin. Tota una gran tradició periodística en una foto amb Pujols. A més dels recuperadors d’un català que es deixa d’escriure “tal com sona”, com en els temps de Robert Robert.

Tot seguit es va obrir un torn de preguntes. Un dels presents va preguntar quina rebuda van tenir durant la Guerra Civil les elucubracions pujolsianes. Segons Canosa, i malgrat la dificultat del moment, se’n parla molt i se’n recullen anècdotes. És una època d’exaltació del tòtem. Es publiquen força entrevistes a Pujols al Diari de Catalunya, se’l considera matèria noticiable i la seva figura és molt respectada. I és que en un moment en què la realitat és inaguantable, els catalans opten per l’humor surrealista.