Portada del llibre Literatura
Portada del llibre

Portada del llibre

Alfonso Ruiz de Aguirre, Isabel no se rinde, Acumán, Toledo, 2005.

 

Aquesta no serà una ressenya objectiva. Primer, perquè no n’hi ha, de ressenyes objectives. Segon, perquè el talent narratiu de Ruiz de Aguirre podria aconseguir que llegíssim el manual d’una rentadora, si ell el redactés. Tercer, perquè Ruiz de Aguirre m’ha prologat un llibre. De manera que seré declaradament parcial i partidari de l’autor i d’allò que ha escrit aquesta vegada.

Alfonso Ruiz de Aguirre ha escrit a Isabel no se rinde una declaració d’amor a la seva filla morta als tres anys i mig després de nombroses intervencions. La nena, fruit d’una bessonada, era allò que els metges anomenen una gran prematura, és a dir, un nadó que pesava en néixer menys d’un quilo i mig i que va romandre a la UCI prop de cinc mesos.

Isabel no se rinde és un cant d’amor que assumeix la rotunda afirmació de Claudio Rodríguez en el vers: “La más honda verdad es la alegría”. Perquè davant les dificultats hi ha qui troba la coartada per enfonsar-se i cercar només el consol dels altres. En canvi, hi ha qui és capaç d’assumir la lliçó vital que el repte implica i emprendre amb coratge el camí de la superació. El narrador, però, no es considera a sí mateix un tità: no es vanta de ser un home excepcional, sinó que ens explica que la situació l’empenyia a superar-se. El contacte físic amb la sang i els mocs que implicaven unes cures mèdiques excepcionals, derivades d’una traqueotomia, no eren sinó ocasió de tenir amb la filla una proximitat joiosa.

El gruix de l’obra és una mirada a la realitat d’Isabel i la de la seva família. Però adonar-se de la situació de la nena porta a prendre consciència de les dificultats que es troben d’altres en situacions semblant. Això farà que el llibre, a banda de les peripècies mèdiques, estigui ple invectives contra la burocràcia, una burocràcia que ordeix una espessa xarxa de maniobres de distracció per espolsar-se les responsabilitats de les negligències, en el cas que ens ocupa, en l’atenció d’una nena disminuïda.

Quant al to, el llibre és incòmode, tendre, malparlat. Incòmode perquè reivindica la visibilitat d’aquelles persones que la societat segrega. Tendre perquè, com s’arriba a dir a l’última pàgina, viure intensament situacions complicades fa prendre consciència de la pròpia insignificança davant els altres: “Yo vivía muerto y tú me enseñaste a vivir vivo”. Malparlat també ho és a voltes, en la línia del seu admirat Pérez-Reverte. Perquè, ¿quina cara hem de posar quan ens diuen que no hi ha ningú que ens pugui atendre i sabem que rere un vidre opac hi ha la persona que ens pot solucionar un problema? Com hem de reaccionar quan ens adonem del negoci de la solidaritat que fa la misteriosa Obra Social de Caja M, que es nega a escolaritzar la nostra filla simplement perquè escullen a dit els beneficiaris de la seva munificència? No hi trobarà el lector interessat l’esteticisme de Mortal i rosa, de Francisco Umbral. És un llibre escrit a raig, en dos mesos, tot i que corregit i autocensurat (com es nota que s’ha hagut de mossegar la llengua!). Però a manca d’elaboració formal, el que hi ha és un testimoni descarnat d’amor cap a una criatura pròpia i una revisió dels tòpics

Atès que les editorials més importants no el van voler publicar, tot i que Ruiz de Aguirre ha guanyat premis de novel·la com el Felipe Trigo i ha estat finalista de l’Ateneo de Sevilla, Isabel no se rinde l’ha publicat la modesta editorial Acumán. Els beneficis íntegres del llibre (recalquem íntegres perquè Alfonso és una persona íntegra) aniran a parar a la Fundación Vanesa, que ajuda malalts crònics. Les comandes poden fer-se a Acumán – Avenida de Francia, 10 portal 1, 3º A – 45005 TOLEDO. Comandes telefòniques al 669 243 515. a/e: acuman@terra.es, www.iespana.es/acuman.

Aquest llibre no l’han de comprar només perquè l’hagi escrit un amic meu o perquè contribueixin amb un granet de sorra a la integració dels discapacitats. El seu més gran valor rau en la força amb què Ruiz de Aguirre ens ha transmès una gran veritat de la paternitat: els fills ens ensenyen a nosaltres. Una lliçó d’amor. Una lliçó de vida.

[Publicat a L’Informador de Martorell el novembre de 2005.]

Deixa un comentari