Paquita Arnaus: “Tenim més cosins que Éric Cantona i per a nosatros tots són iguals” Entrevistes
La Paquita Arnaus Farnós (Martorell, 1933) és una de les últimes pageses de Martorell. La Tiona, com molta gent l’anomena, una dona vital i implicada en la vida del barri de la Mina, està orgullosa de la vida familiar que mena. Parlem amb ella i amb sa filla, la també pagesa Teresa Tió.
Així que vostè és família d’Eric Cantona.
Sí, ell és cosí meu. Som cosins prims. Vam anar a França amb la meva mare una mica abans que entressin a Martorell els nacionales. Vam anar a un camp de concentració, a Argelers, i hi vam estar uns dos anys. La mama volia vindre aquí a Catalunya perquè el meu pare estava a la presó i volia veure on era. Nosatros vam venir i la seva germana, que era la meva padrina, es va quedar allà. La meva padrina va tindre unes quantes filles, aquestes noies es van casar i una d’aquestes noies ha tingut aquest fill. N’estem molt contents. Tothom, “oh, que tens un cosí així!”
I l’Eric parla català?
L’entén.
Per cert, que Cantona ara és actor.
I tant que fa funció! El dia que la van posar vam anar a veure la pel·lícula aquesta del Ken Loach. A mi em va fer riure.
No heu tingut mai penjat aquí un pòster del Manchester United?
El que passa és que ells recorden la forma com van anar cap a allà. I tenen com una pena. A més, tenim més cosins i per a nosatros tots són iguals. Ara, que ell és tan famós i tothom el coneix… Té un gran do.
Com és amb vosaltres?
[Teresa] Té geni. És de cal Raurich, que és una gent molt treballadora. La seva iaia, que era germana de la meva, és que es van fer molt ells. Tu imagina’t una nena de 17 anys i un nen de 20… a França sols… I quatre filles… Era gent de caràcter. I els de aquí a casa, també. Les Teresines també. És que en aquella època, si no tenies un caràcter, la gent se’n reia. L’Eric té caràcter d’ídol, molt posat.
I aquell comentari amb què es va despenjar una vegada, que se sentia més anglès que francès?
[Teresa] No l’hem sentit. A veure, ell està molt arrelat a França. Molt, molt. Mes cosines entenen el català, però no el parlen. Perquè la tieta, quan va anar allà va dir: “Bé, he vingut cap a aquí i sóc francesa”. Mira si estaven arrelats que fa 30 anys, quan em vaig casar, la tieta Raurich no va poder vindre per les votacions perquè havia d’anar a votar. Es van fer molt francesos. Si vas a un país i hi estàs arrelat i hi estàs bé, l’estimes.
On se’n van anar, a Marsella?
[Teresa] A Marsella, sí. No, però estan bé. Penses, com una nena que és tan jove… Es van acabar fent una casa. No de les aparellades, a quatre vents. En un barri que m’imagino que en aquella època devia ser d’emigrants, però ara no. Amb dos pisos, dues plantes…
Així que ja són tan francesos com un de vint generacions.
[Teresa] Sí, però quan venien aquí, era un llanto. Sempre es plorava. Sí, perquè això es porta. Perquè la iaia, que es va quedar aquí, mai va tornar a veure la seva filla. La que sí que se sent catalana és una nena, la Carina. Ella sempre plora, sempre plorava. Va tenir una època que volia venir a treballar aquí. Jo li vaig dir: “No siguis burra, queda’t allà si tens feina…”. Ella és la néta de la que se’n va anar a França. Encara hi ha connexió, potser no física, però sí de pensament.
Encara us seguiu veient amb certa assiduïtat?
[Teresa] Amb el Cantona, no. Cantona és un déu. Costa. Ni tampoc hi tinc un interès especial. A les meves cosines me les estimo per com són, i amb ell, mira, sí, perquè és el Cantona, però no una cosa especial.
És una curiositat, no?
[Teresa] Sí, i fa il·lusió. Dius, mira, una persona que va marxar i d’això… Tot i que a França donen oportunitats. En certa mesura penses això.
La iaia com ho va viure tot això del Cantona?
[Teresa] La meva iaia va agafar Alzheimer amb 64 anys. Ella mai no va poder veure que estàvem bé. No s’ha dit mai ni aquí a Martorell no s’hi ha fet mai ja no dic un reconeixement, però parlar-ne, d’aquesta gent. La gent que va marxar, doncs dir que van marxar. Van fer un sacrifici per aquest país. Per Catalunya.