Joan Margarit, l’emoció calculada Reportatges

Joan Margarit, l’emoció calculada
Feia molt temps, però molt i molt temps, que no parlava quatre hores seguides de poesia. O, per ser més exactes, que no estava amb gent que en parlava durant tanta estona. Això és el que vaig tenir el plaer de fer el passat divendres 16 de novembre a la Bodegueta del Museu Serra de l’Hospitalet, on va tenir lloc la cinquena edició de L’Hospitalet Espai de Lletres. Tres Quarts per Cinc Quarts, les Biblioteques de l’Hospitalet i la Llibreria Perutxo van ser capaces d’aplegar unes 50 persones al voltant de Joan Margarit, el poeta català viu més popular.

 

Em va convidar a l’acte el Carles Ferrer, bibliotecari de la ciutat i exllibreter, i va tenir l’acudit de col·locar-me a la taula del poeta de Sanaüja. Amb el Carles i jo també hi van seure Albert Marzà, professor i lector de Margarit; Estel Solé, coneguda actriu i poeta, i Amadeu Juan, president de l’associació L’H Espai de Debat. Vaig tenir el privilegi que el protagonista de la vetllada el van fer seure davant meu, a un metre escàs, i que Margarit encertà a portar la veu de la conversa durant el sopar, en comptes de permetre que s’atomitzés en parelles o grups petits.

 

Una de les primeres coses que va deixar establertes és que la poesia no és un gènere literari, i ho va explicar amb una imatge ben gràfica. “Així com la ciència i la tècnica s’han aliat per inventar la calefacció, que escalfa el cos, la poesia és una de les calefaccions contra un altre tipus d’intempèrie (com la música o la pintura)”. Però no n’hi ha gaires més. Per això la cultura no és un luxe, sinó una necessitat vital. Una necessitat que es vincula estretament amb el material que utilitza la poesia. El dolor de les pèrdues vitals desapareix amb el temps, es mitiga, però no hi podem fer res, no es productiu. En canvi, quan el succeeix la tristesa, ja és manipulable, i ho és amb la cultura. “Per això la cultura no es pot retallar, no és un luxe, i no ho volen entendre”, es va indignar.

 

Margarit també va intentar respondre a la pregunta de per què es llegeix poca poesia. Per al poeta, “si una persona pot llegir el diari, pot llegir poesia. Però aquí no es regala res”, va respondre en al·lusió a la dificultat del gènere. Encara més endavant es va mostrar taxatiu en el rebuig de la permissivitat educativa que ha portat, entre altres coses, al bandeig de la poesia perquè els mateixos professors no en saben prou. Margarit, la mare del qual va ser mestra, es va mostrar partidari de la fermesa en aquest camp: “L’educació és un drama perquè la vida és molt curta i no té marxa enrere. És bastant dramàtic”. Margarit també es va mostrar contrari de forma reiterada que es retallés en educació. “Retalleu en Sanitat, però no en Educació”, va dir, prioritzant la segona sobre la primera.

 

Pel que fa als assumptes de tècnica, Margarit va utilitzar una altra imatge per referir-s’hi. “Un poema és com una escala, que cadascú la baixa com vol, o com pot”. L’important, al capdavall, és que el poema sigui bo. “L’únic que necessites per escriure un poema és una vida: econòmica, amorosa, eròtica… Sense això, què vols escriure?”. En aquell moment va aprofitar per recordar que el valencià Vicente Gallego fa de funcionari en un abocador.

 

El poeta de Sanaüja també va fer un recorregut per la seva relació amb la poesia. Entrà a Arquitectura per seguir la professió paterna i de seguida es va adonar que alguna força més poderosa l’empenyia en una altra direcció. Havia començat a escriure versos als 14 anys, “vaig començar arquitectura i em vaig adonar que la poesia m’estava guanyant pertot arreu”. Va abandonar temporalment els estudis per treballar a l’editorial Espasa, creient que s’acostava al món de les lletres, i al cap de poc es va adonar que la feina el cansava tant que no podia escriure. Llavors decidí canviar d’estratègia. Tornar als estudis i posar la poesia i l’activitat professional en compartiments estancs. “Què hi ha, dintre de l’arquitectura, més allunyat de la poesia? El càlcul d’estructures. Als 30 segons podies treure’t el poema de la butxaca. Sorties del formigó i anaves a la poesia”.

 

Adés durant el sopar adés durant el debat subsegüent amb el públic, Margarit va fer altres diverses afirmacions sucoses sobre la naturalesa de la poesia. “S’aprèn a ser poeta com s’aprèn a ser fuster. Imitant”. Una altra va tenir a veure amb la dedicació que demana la poesia: “És molt senyora, si s’olora que hi ha competència, té gelos”.

 

Per evitar que l’acte es convertís en un massatge, vaig intentar treure el poeta de la seva zona de comoditat amb alguna pregunta compromesa. A la pregunta de si ell era la quota catalana de la poesia de l’experiència, em va respondre que no podia ser-ho perquè, d’entrada, biològicament podria ser el pare de molts d’aquells poetes del corrent poètic hegemònic a Espanya durant els 80 i 90. Vaig tornar a la càrrega amb una altra pregunta sobre el conjunt de la seva producció. Li vaig preguntar si, amb la distància dels anys, podia distingir el seu moment en què estaven més d’acord la concepció i l’execució del poema. En altres paraules, si era conscient que tots som poetes d’antologia. La resposta contundent fou que la tria ja l’havia feta, atès que quan va confegir Tots els poemes (1975-2010) en va deixar fora 15 llibres.

 

Durant l’acte va haver-hi diverses lectures de poemes de Margarit. Abans del sopar i havent-lo acabat, va prendre la paraula Estel Solé, unida al poeta per una coneixença mútua i una complicitat evident. Durant el debat, s’hi sumà als lectors Albert Marzà. Va ser en aquest moment que Margarit va defugir l’etiqueta de poeta nacional que molts li atorguen, com a successor de Martí i Pol. El mateix poeta de Sanaüja va recitar diversos poemes del seu darrer lliurament poètic, Es perd el senyal.

 

Com a premi a la meva insistència (“Com en dius, de les teves preguntes? Punyents? Jo en diria amb mala llet”), Margarit va suggerir que llegís un poema seu en veu alta. Vaig proposar dues alternatives d’Estació de França, però ell va triar “Mare i filla”, de Joana. Va ser una prova de foc per a tots els que intentem no creure en les coincidències significatives, les que ultrapassen les casualitats, perquè precisament portava el punt de llibre en aquella pàgina. La pàgina en què havia abandonat l’obra anys abans, incapaç d’acabar-la, aclaparat per la duresa d’un recull en què la pèrdua d’una filla ens sacseja i ens interpel·la.

 

Amb Margarit, L’Hospitalet Espai de lletres va posar un colofó brillant a un cicle que ha portat a la ciutat quatre escriptors més de volada, com Javier Pérez Andújar, Jordi Canal, Víctor Amela i Eduardo Mendoza. Després que Amadeu Juan acomiadés l’acte amb un fil de veu, un fil trencat per l’emoció, algú va dir: “Sens dubte, el millor dels cinc actes que hem fet”. No seré jo qui li porti la contrària.