“Invicte: L’Inexpugnable”, de William Earnst Henley (1849-1903)

[Versió del poema “Invictus”]

 

 

 

 

 

 

Des de la nit que m’embolcalla, negra

com una mina que creués el món,

als improbables deus he d’agrair

que resti inexpugnable la meva ànima.

 

Quan m’han urpat terribles circumstàncies

no m’ha sentit ningú gemir o cridar.

Sota les patacades de l’atzar

el meu cap ha sagnat, no s’ha vinclat.

 

Més enllà d’aquest lloc d’ira i de llàgrimes,

no hi aguaita sinó l’horror de l’ombra

i, malgrat l’amenaça, els anys em troben

i sempre em trobaran, sense temor.

 

Tant és que en un congost s’estrenyi el pas

o els càstigs que reculli la sentència:

jo soc qui mana sobre el meu destí,

jo soc el capità de la meva ànima.