L’adult que se’ns està menjant de viu en viu Calaix de sastre

No recordo gaires coses de quan era petit de veritat. Vull dir que n’hi ha que diuen que es recorden al llit de baranes cridant la mare i coses per l’estil. Jo, no.

Un dels records més remots que tinc és de la llar d’infants de les teresianes de Bellvitge. Unes imatges borroses, difuses, potser reconstruïdes. Estic cavalcant en una cadira posada amb el respatller cap endavant al costat del Víctor Picalló, un nen amb qui després aniria al mateix col·le a fer l’EGB. Al Joan XXIII. Als jesuïtes del barri, vaja.

També el recordo una mica més tard, amb el grupet del Juan Carlos Garres i el José Antonio Muñoz. Amb dues boletes petites de plastilina, una sobre l’altra, algú es va inventar els güiguis, una mena de ninots de neu. Hi jugàvem sovint, quan les mestres miraven cap a una altra banda o ens deixaven temps lliure. Devia ser l’època en què vaig faltar un dia a l’escola perquè se’m va quedar dintre del nas una cera de pintar. De camí cap al metge vaig esternudar i vet aquí que no va caldre que m’hi arribés.

Al cap d’uns anys, amb 11 o així, el Víctor va ser d’aquells nens que s’empassava l’oblit perquè canviaven de població i de col·legi. Com una nena de l’altra classe, la Gemma no sé què.

Però el Facebook me l’ha tornat, el Víctor. No sé ben bé a què es dedica, però una de les coses que fa són unes samarretes que em recorden l’època en què jo també feia petits programes amb l’MSX, treballant els sprites (que en dèiem “esprites”, per descomptat), i xalàvem amb l’Athletic Land, el Knightmare o el King’s Valley de Konami.

Crec que, en realitat, no és el Víctor qui les ha fetes. Estic convençut que ha sigut el nen que cavalcava amb una cadira girada i que jugava amb els güiguis. El nen que encara sobreviu dintre de l’adult que se’ns ha menjat a tots de viu en viu.


Recommended Posts