Calaix de sastre


Calaix de sastre

Era tan fàcil que passés que, al final, ha passat. Aquell costat nostre que fantasieja amb les catàstrofes, ja hi havia pensat algun cop al capdamunt de la Rambla. “Això està tan atapeït… Si algú amb un camió volgués fer mal, ho tindria tan fàcil”. El mateix pensament de destrucció et venia al cap al Portal de l’Àngel. Aquell atapeïment humà que ens envolta i...

Llegir més


Calaix de sastre

A la pel·lícula Roma, de Fellini, hi surt un personatge que diu que les dues úniques coses bones que van fer els feixistes a Itàlia va ser acabar amb les mosques i aconseguir que els trens arribessin puntuals. No és poca cosa: a l’Espanya constitucional o a l’assimilada, tot i les gairebé quatre dècades de govern franquista, crec que el balanç no és, ni de...

Llegir més


Calaix de sastre

En una conversa de vestidor de fa més de 20 anys, quan érem uns marrecs de l’EGB, algú va dir: “El germà de la X tindrà sort, perquè farà totes les classes amb ordinador.” Aleshores nosaltres fèiem unes classes d’informàtica pioneres al barri en què matàvem les hores dibuixant amb una tortuga que caminava sobre una pantalla verda. Passàvem l’estona fent el ronso quan el...

Llegir més


Calaix de sastre

Aquests dies m’ha vingut al cap de manera recurrent el títol d’un llibre del psiquiatre Luis Rojas Marcos, Nuestra incierta vida normal, cada cop que he pensat en què podia haver passat el dilluns 14 i no va passar, tal vegada perquè allò que anomenem miracles es dóna de tant en tant. Vivim empenyent els dies, sense parar-hi gaire atenció perquè els donem per segurs,...

Llegir més


Calaix de sastre

Quan va passar fa uns anys allò del Carmel, els ensorraments sobtats, els desnonaments a corre-cuita i a deshora, segur que a molts dels afectats els va venir al cap que havien de salvar una sola cosa al preu que fos: les fotografies. Tot sovint sembla que perseguim amb afany l’acumulació d’aparells tecnològics cada cop més absurds, o objectes extravagants de decoració, però en un...

Llegir més


L’adult que se’ns està menjant de viu en viu Calaix de sastre

No recordo gaires coses de quan era petit de veritat. Vull dir que n’hi ha que diuen que es recorden al llit de baranes cridant la mare i coses per l’estil. Jo, no. Un dels records més remots que tinc és de la llar d’infants de les teresianes de Bellvitge. Unes imatges borroses, difuses, potser reconstruïdes. Estic cavalcant en una cadira posada amb el respatller...

Llegir més