Ara que Roc Casagran ve a Martorell Literatura / Martorell / Presentacions

roc-casagranDilluns 26 de setembre el sabadellenc Roc Casagran va venir a la Biblioteca Martorell a parlar de la seva novel·la Ara que estem junts. Els assistents a l’acte, unes 25 persones, van ser majoritàriament integrants d’un club de lectura que havien llegit el llibre en la seva reencarnació a Labutxaca de 2014 (el 2012 l’havia publicada Columna).

La primera a prendre la paraula va ser Gemma Jiménez, guia dels museus martorellencs. Jiménez va fer una presentació de Casagran documentada i que va palesar que té un bon coneixement de l’obra narrativa i poètica de l’autor. La historiadora de museus també va preparar un carrusel d’imatges de l’exili de republicans i de la vida quotidiana als camps de concentració que durà l’hora i mitja que es va estendre l’acte.

Quant a Jacint Soler, conductor del club de lectura, va obrir foc amb artilleria pesant: preguntant si el suposat bon cor dels mexicans del temps de Cárdenas, en acollir tants exiliats republicans, no es devia en gran mesura a una contraprestació, tal i com suggereix Assumpta Montellà a El setè camió. Casagran, va acceptar que la generositat mexicana podria ser en part deguda a una compensació econòmica, però ben aviat va deixar clar que ell no era historiador, sinó escriptor. L’autor sí que va traçar un paral·lelisme entre la situació actual desesperada de centenars de milers de persones, sobretot refugiats sirians, i la de 1939. Casagran, que recentment ha estat en camps de refugiats a Grècia, va remarcar punts de semblança en tots dos processos de fugida: la gent que se n’aprofita, la penalitats del camí, l’hostilitat o indiferència generalitzades de les societat que els reben.

L’autor va explicar que el precedent literari del seu llibre s’ha de buscar en la novel·la Els vençuts, de Xavier Benguerel. Quan el sabadellenc el va llegir, amb 14 anys, de seguida va començar una novel·la que abandonà després d’escriure’n 30 pàgines. Aquella llavor primerenca és la que ha germinat força anys després, gràcies a entrevistes a republicans que van viure l’exili. Val a dir que la meitat dels entrevistats avui dia són morts; l’altra meitat, amb la memòria afeblida per l’Alzheimer. Per això Casagran es va proposar de salvar el seu testimoni, per bé que convertit en novel·la: perquè aviat ja serà impossible recollir-lo.

Quant a la intuïció d’alguns lectors que el llibre està un pèl edulcorat, el sabadellenc va explicar que l’havia escrit així ex professo, narrant fets durs que deixessin una escletxa per a l’esperança. No debades, s’havia proposat d’escriure una novel·la que també fos entenedora per a nens de 14 anys, “empassable” per a un adolescent de 14 anys. Una novel·la per a totes les edats, crossover, com li va dir la seva editora Ester Pujol. Decisió d’edulcorar-la i ajuntar la Història en majúscula amb la història en minúscula.

A més de rescatar uns fets amagats d’unes memòries evanescents, en abordar l’escriptura del llibre Casagran es va plantejar el repte de dotar d’humanitat unes vides deshumanitzades en els camps de concentració. Com podia humanitzar-les? Amb tres ingredients que ens separen de les bèsties, segons l’autor: l’amor, l’humor i la cultura. Escriure aquesta novel·la va ser, en aquest sentit, un acte de justícia poètica, de reparació d’una història malaurada.

L’escriptor va explicar una anècdota ben simptomàtica de fins a quin punt la por i la vergonya són darrere l’ocultació d’aquestes vivències. La pèrdua de la dignitat arriba fins al punt que un tiet avi de l’autor no li va explicar fins al 2015 que havia estat dos dies internat a Argelers.

En resum, es pot dir que Casagran va saber ficar-se el públic a la butxaca. Primer, amb un llibre publicat per aquesta casa (Labutxaca). I, en segon lloc, amb una capacitat d’expressar d’una forma gens alambinada històries vergonyants d’un passat que encara cueja.

[Notícia de l’acte i més fotografies a la pàgina de l’Ajuntament de Martorell.]