Portada de l'assaig. Literatura / Ressenyes
Portada de l'assaig.

Portada de l’assaig.

El proppassat 2 de juliol de 2002 va fer una dècada de la mort del “cantaor” de flamenc José Monge Cruz, més conegut amb el nom artístic de “Camarón de la Isla”. De la munió d’actes, llibres i recitals en memòria del difunt, destaquem la fita de la publicació de Camarón, biografía de un mito, darrere del qual hi ha el periodista Luis Fernández Zaurín i l’exmànager de carretera del cantant, José Candado Calleja.

La novetat que aporta aquest volum respecte d’obres de publicació anterior, o fins i tot gairebé simultània, és la procedència dels materials: lluny de dedicar-se al refregit lletrut o fer-se ressò llegendes de procedència dubtosa, el llibre de Zaurín i Candado parteix de les fonts orals i immediates de persones que van conèixer Camarón i el van tractar de prop. La clau per endinsar-se en el cercle tancat de la vídua (Dolores Montoya, La Chispa), un dels germans (Manuel Monge) i d’altres, com José Vargas Vargas (El Mono de Jerez), que no havia parlat abans, la té un dels coautors, José Candado. L’altre, el periodista autor de Y tú de qué trabajas, hi aporta l’amenitat i l’ordre de l’exposició.

Les intencions declarades del llibre són desmuntar diversos mites en torn a la figura del genial cantant. En destaquem dos: un, el de la pobresa de la seva família. Si bé és cert que vivien amb humilitat, no és menys veritat que mai no van recórrer a la mendicitat. El pare tenia dues feines, una de les quals era la de ferrer, i el Pijote Chico (primer nom artístic de José Monge) no va tenir la necessitat de treballar contínuament. Un altre dels falsos mites és el de la manca de seriositat del cantant per complir amb els compromisos laborals (les “espantás”, en argot tauròfil). El llibre s’encarrega d’aclarir les causes d’algun dels retards més sonats i justificar-los per raons tan prosaiques com la indisposició de la seva dona embarassada o el desacord del cantant amb unes condicions pactades pels representants sense el seu consentiment explícit.

Un altre dels aspectes delicats que toca el llibre és de la drogodependència del cantant. José Monge Cruz s’ha fet també tristament famós per les seves addiccions successives, primer a l’heroïna (des del 1981) i després a la cocaïna. Tot i així, segons Candado i Zaurín, la mort del cantaor no es pot relacionar de manera directa amb la ingesta de substàncies estupefaents: Camarón morí de càncer, com ho havien fet abans el seu pare i dos dels seus germans. Per als escèptics, l’àlbum de fotografies del llibre inclou el certificat mèdic de defunció de Camarón.

El volum té l’atractiu de tractar a bastament assumptes tan diversos com els anteriors i d’altres, com els problemes dels drets d’autor o el frustrat llançament internacional del gadità. També té l’encert de fer baixar el mite de la peanya: els fervors supersticiosos que aixeca la seva figura són, en el millor dels casos, pintorescos. Camarón encertà a eixamplar l’habitació del flamenc per tal que hi entressin més estils i es produís això que en diem la “fusió”, la barreja, la mescla d’estils. Els èxits de La Niña Pastori, José Mercé o Ketama serien impensables sense la llavor que plantà el de Cadis, particularment a La leyenda del tiempo (1979), un rotund fracàs comercial.

Només cal posar-li una objecció a aquest llibre imprescindible per a qualsevol que tingui una mica de curiositat sobre un món de passions com és el del flamenc: RBA n’ha revisat alguns aspectes d’estil molt per sobre. No s’entenen si no les proliferacions de “tema” i “evento” o el “pedazo pan” (p. 32), “abundante peinado” (p. 91), l’absència d’una de les dues comes preceptives a determinades adjectives explicatives i moltes altres errades l’enumeració de les quals resultaria prolixa.

[Publicat a L’Informador de Martorell el 12 de juliol de 2002.]

Deixa un comentari