Ara vénen els Nadals Llengua

theme-christmasAra que s’acosten les festes nadalenques i ens recorden com són d’embafadores, potser és un bon moment per parlar-ne. Així les podrem afrontar amb garanties de reeixir-hi, si més no des del punt de vista lingüístic.

Que la inseguretat de molts catalanoparlants arriba fins a extrems grotescos ho hem pogut tornar a comprovar durant les festes de Nadal passades. La primera prova n’és una expressió molt desafortunada per referir-s’hi. Es tracta dels Nadals. Així, en plural, per abastar tot el període de festes. És obvi que aquest plural es deu a la pressió del castellà, que sí que utilitza “las Navidades”. I com que sembla que el català a alguns se’ls fa estrany i petulant si no calca el castellà, un plural i avall que fa baixada.

Una altra víctima nadalenca és el verb dar, en aquest cas per ultracorrecció. Hi ha parlants amb escassa formació lingüística que sospiten que dar no pot ser correcte. Com ho ha de ser, si el català té donar? Com si no es digués que un afer, un cop està decidit, està dat i beneït. El resultat lamentable és que se senten nadales fetes un nyap: “Què li donarem en el noi de la mare”. O bé es pica el tió amenaçant-lo perquè n’aprengui: “Si no cagues, tió, / et donaré un cop de bastó”. És igual si substituint el daré correcte pel donaré –també és correcte, però més llarg– els versos passen a tenir una síl·laba més. De manera que la gent donada (o dada) a l’arxisil·labisme se’n faria creus si sentís parlar la Salut Guillamon Ametller (l’Hospitalet, 1933). Aquesta amiga i exalumna, late starter en el món de les lletres, mai no dóna res. I no perquè sigui catalana i els catalans siguem més de fer que de donar, sinó perquè ella és de dar. “Ja et daré allò”, “M’ho han de dar”… Vuitanta anys entre l’Hospitalet i la Roca del Vallès no han bastat per esguerrar-li aquest ús que trobo deliciós, per infreqüent i arcaic (l’utilitzaven els cronistes medievals).

Una altra víctima gairebé mortal dels Nadals són els pronoms febles. Un dels més febles és el que fa funció de complement del nom. Alguna cançó infantil de tot l’any ja donava símptomes de pronomicidi: “Dalt del cotxe hi ha una nina / que repica cascavells”. Però són els del cotxe, així que en realitat “en repica els cascavells”. Doncs bé: ara la tendència és carregar-se els de la tia Pepa. “Matarem el gall / i a la tia Pepa / li darem un tall”. Com que li darem un tall? A la tia? Si un cas és “n’hi darem” –si fem servir la combinació col·loquial de pronoms del central, sancionada per a qualsevol ús per la nova gramàtica de 2016– o “li’n donarem” –si parlem català meridional o ens cenyim al l’únic ús en català fins ara normatiu.

Finalment, vull comentar l’ús d’un mot també nadalenc. Es diu serrellet i no l’havia sentit mai fins a les darreres festes. Ens va arribar una carta de la llar d’infants dient que hi havíem de portar espumilló. Tot cercant al Termcat, vaig veure que espumilló era una traducció de fantasia del castellà espumillón. Ja se sap: si camión és camió, jamón és jamó i espumillón, doncs espumilló. Això del serrellet, per cert, i ho copio del diccionari esmentat, és la “cinta lleugera i de color viu, enflocada amb tiretes molt estretes i brillants, que s’utilitza amb finalitats decoratives, especialment per Nadal”.

Així que ja sap el lector: si vol ser modern i parlar el català que ara es destrossa, res de cantar les nadales com se solia fer. Això fa carca. La nova versió d’una de les nadales estrella ha de ser aquesta: “Ara vénen els Nadals. / Matarem el gall. / I a la tia Pepa / li donarem un tall”. Pobre català i pobra tia Pepa!

[Publicat el 5 de febrer de 2013 a El Matí Digital .]

Recommended Posts